El Tourmalet: els gira-sols del Tour

Els anys en què mai es ponia el sol i els gira-sols s’inclinaven al pas de Miguel Induráin, Barandica i Mondelo, mític fotògraf de l’agència EFE, compartien moto. Eren temps en què encara no s’havia inventat el ‘pinganillo’. Veien el ciclisme en pantalla gegant, parlaven pels corredors sense que ningú pensés que això estava prohibit. No hi havia xarxes socials i internet era un sistema que la intel·ligència dels ordinadors estava provant mentre el campió navarrès feia de les seves.

De Perico a Induráin

José Miguel Echávarri, director del Banesto, el precursor del Movistar, aprofitava el pas de la moto de Mondelo i Barandica perquè, sempre discretament, passessin alguna consigna a Induráin; de fet l’hi deien a Perico i aquest l’explicava al seu company navarrès. ¡Quins temps aquells! I a sobre es guanyava el Tour.

Els fotògrafs es barallaven per entrar els primers als lavabos. Mare meva, quin problema si t’estaves orinant, perquè el xiscle de qualsevol fotoperiodista revelant els rodets quan tu encenies els llums del lavabo, es podien sentir fins als Camps Elisis. Ara les fotos es passen en un no res i fins i tot alguns triomfen des dels seus avançats telèfons mòbils.

Cada vegada menys glaceres als Alps

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Malgrat tot, els gira-sols segueixen allà. Mentre als Alps cada vegada es veuen menys glaceres als cims de les muntanyes on ni tan sols Marco Pantani podria arribar en bici, els gira-sols anuncien al Tour que s’acosta el Pirineu. Són com els guaites, els que miraven de veure una mica més que aigua en l’horitzó per cridar «¡terra a la vista!» al capità. Els gira-sols sempre estan allà, com les cigales, amb els seus eixordadors càntics. No hi ha lloc a la terra, més enllà de la Provença o el Llenguadoc, on aquests insectes formin les seves millors companyies d’orquestra. El Tour del 2020, el que es va córrer al setembre, va ser molt trist perquè per no haver-hi no hi havia ni públic, ni cigales, ni camps de lavanda, ni res del que es veu al juliol. I, per descomptat, ja no quedaven pipes entre les flors dels gira-sols, ni plantes que giressin el cap per saludar Induráin, Pantani, també Armstrong, que va existir, tot i que després el castiguessin pels seus pecats durant el ciclisme més tenebrós de la història, Contador, Evans, Froome i ara Pogacar i Vingegaard.

Els gira-sols són l’anunci que el Pirineu és allà en l’horitzó. Mira..., són les muntanyes que es veuen molt però molt a la llunyania i que dimarts començaran a escalar els ciclistes del Tour. Sense gira-sols no hi ha Tour i els alumnes destacats de Barandica i Mondelo, els seus fills fotògrafs, els que van amb càmeres digitals, els que passen les fotos gairebé al minut, s’entretenen imitant la parella i buscant els gira-sols, amagant-se entre aquests fins que passa el gruix del pilot, la figura de torn i el mallot groc que Vingegaard haurà de defensar dimarts al Pirineu davant la fúria de Pogacar quan els gira-sols ja no siguin la notícia ni la foto del Tour.