La ronda francesa

Vingegaard resisteix de groc amb poques unitats

  • Primer contacte amb els Pirineus en els quals Tadej Pogacar va llançar tres atacs al mallot groc: dos pujant i un baixant Lers.

  • El Jumbo va distribuir a la perfecció als seus efectius per protegir el líder.

Vingegaard resisteix de groc amb poques unitats

LE TOUR

4
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Quan Hugo Houle, un canadenc del Quebec, més francès que la Torre Eiffel, va besar el crucifix que portava el seu germà quan va morir atropellat per un conductor ebri, la batalla ja havia acabat darrere seu. Houle va mirar al cel i després va treure la creu per la cremallera del mallot, la que no va protegir fa 10 anys Pierrik Houle. Feia ‘running’ i un cotxe se’l va emportar. En el seu honor va guanyar la primera etapa pirinenca per convertir-se en el segon canadenc, el primer francòfon, que vencia en una etapa del Tour. Abans ho va fer Steve Bauer, el 1988, quan els espanyols eren protagonistes en aquesta carrera.

Dues vegades pujant i una baixant va atacar Tadej Pogacar. Demarratges terribles per demostrar que les seves cames no han perdut l’espurna amb la qual va guanyar els dos últims Tours. Va passar a Lers, el primer port de primera categoria dels Pirineus, que aquest dimarts es van presentar en societat. Va passar en el més llarg dels capítols de la trilogia pirinenca que dijous a la tarda s’haurà convertit en una tragèdia eslovena o danesa. Només un dels dos sortirà victoriós de la serralada que tanca la muntanya en aquesta ronda francesa.

Vingegaard sap el que ha de fer i que segurament repetirà aquest dimecres a Peyragudes o dijous a Hautacam. És igual qui s’escapi. Ell només ha d’estar pendent de Pogacar. I ho va fer camí de Foix, en una primera etapa pirinenca que es va disputar sota un forn. Sobre la ruta del Tour hi havia foc en comptes d’aire condicionat. Terrible moltes vegades l’ofici de ciclista. I si no que l’hi preguntin a Marc Soler. El ciclista català estava cridat a ser peça vital, com un alfil en un tauler d’escacs, del seu cap eslovè en l’UEA. Però es va aixecar amb la tripa revolta. Va vomitar en carrera. Una bogeria amb aquesta calor i en aquestes condicions mantenir-se dret i pedalant sobre una bici. A patir, a condemnar-se, a no voler deixar la carrera perquè sap que el seu líder ho necessitava. A circular amb un ritme impropi d’un corredor que puja a la perfecció i a sobre escoltant darrere seu el so del motor de la furgoneta escombra –‘voiture balay’ li diuen en el Tour. I tot per arribar a Foix fora de control (a 57.06 minuts d’Houle) i en comptes de seguir aquest dimecres al costat de Pogacar anar-se’n ja cap a Andorra, a tot just hora i mig de camí.

El drama de l’UEA

Pogacar s’ha quedat sense Soler. Només disposa de Rafal Majka, que gairebé cau pujant al Mur de Péguères, l’últim port de la 16a etapa. I amb una mica de sort de Brandon McNulty. Pocs efectius per plantejar qualsevol ofensiva a Vingegaard que no sigui un monòleg seu: a mirar de trencar els pedals i que els déus del ciclisme reparteixin sort.

En canvi, el ciclista eslovè va comprovar que al Jumbo també són pocs però corren ben avinguts, saben de tàctica ciclista, distribueixen el poc que tenen com un general sense gairebé exèrcit però que sap col·locar els seus soldats en els punts estratègics per guanyar la batalla.

La tàctica del Jumbo

Van posar Nathan van Hooydonck en la fuga perquè Vingegaard tingués un gregari per davant. I amb ell, al ciclista gairebé perfecte, Wout van Aert, que puja millor del que fa creure, i que es va deixar portar en l’escapada perquè després, ja en el descens de Péguère a meta, el mallot groc tingués un dels millors ciclistes del món, potser el millor, que sap moure’s a la perfecció quan el terreny és pla. Vingegaard i Van Aert es van abraçar a la meta de Foix, per la feina ben feta i perquè Pogacar no li va treure ni un segon dels 2.22 minuts de renda que disposa el líder del Tour, després de la gesta en el Granon.

Notícies relacionades

Ja van tres dies, en les tres etapes que hi ha hagut terreny de muntanya: Alpe d’Huez, Mende i Foix en els quals Vingegaard sense problemes ha sabut apagar la fúria de Pogacar. I ho ha fet ell solet després que un altre gregari, que val com quatre, i que als Pirineus ha de treballar el doble, Sepp Kuss, li marqués el terreny fins que Pogacar passava a l’acció. I llavors el cap no decebia.

Van ser pocs instants, però minuts d’or, per demostrar que fins dijous hi haurà una altra vegada festa als Pirineus i, perquè guanyi o perdi, Pogacar és el corredor més espectacular del planeta. Va prometre el dilluns que atacaria, que rebentaria el Tour. I ja al primer contacte pirinenc ho va complir. Que no pari l’espectacle, tot i que la resta de ciclistes, inclòs Geraint Thomas, tercer de la general, l’hagin de veure patint per darrere.