El Tourmalet: carta oberta a Tadej Pogacar

S’ha perdut el compte de les vegades que ho has intentat com a campió ferit davant un Jonas Vingegaard a qui en cap cas s’ha de menysprear o restar-li mèrits per guanyar un Tour que en el part et portava a tu al ventre com a únic aspirant a una victòria que se t’ha escapat per un error que vas cometre al Granon.

Induráin, 1996

I, possiblement, aquest error et vindrà bé perquè no el tornis a cometre en el futur, ni en el Tour, ni enlloc més. Menjar i beure és imprescindible per a qualsevol campió. No hi ha cap gran astre del Tour que no cometés aquest error en algun moment de la seva carrera. Recordem Miguel Induráin fulminat per un defalliment a Les Arcs, el 1996, en un Tour, molt diferent del teu, i fins i tot amb un guanyador danès a qui afortunadament Vingegaard no s’assembla gens. Aquell defalliment del campió navarrès va marcar el principi del seu final en la conquesta d’una sisena victòria a París, que no va arribar mai. En el teu cas, amb 23 anys, el futur és immens, en el Tour i en qualsevol altra carrera a què t’apuntis.

Perquè, essencialment, hi ha una gran diferència entre Vingegaard i tu, i que sense cap dubte és la que impulsa a escriure aquesta espècie de carta oberta. Perquè tu no fas com la gran majoria de grans genis de la bici que aspiren a una victòria a París. Aquests campions desapareixen, almenys fins al juny, quan el Dauphiné o la Volta a Suïssa marquen el camí cap al podi dels Camps Elisis. No se’ls veu ni a finals de l’hivern ni al principi de la primavera. I això és el que ha fet aquest any Vingegaard, dedicar-se tota la temporada a preparar el Tour, en silenci, sense fer soroll, sense cridar l’atenció i fins i tot anant-li bé que només es parlés de la teva candidatura. Però el que ha realitzat Vingegaard és el que feien Chris Froome, Lance Armstrong (dopatge a banda), Jan Ullrich i fins i tot Induráin. S’agafaven les carreres de primavera com un entrenament amb dorsal amb la mirada posada en el Tour.

Temporada fantàstica

Tu ets diferent. Debutes en la Volta dels Emirats, perquè és la carrera dels caps que et paguen, i la guanyes. Te’n vas a la Strade Bianche, t’escapes a 40 quilòmetres de la meta i dones una lliçó de ciclisme i punt d’honor. T’apuntes a la Milà-San Remo i ets el primer que ataca en el Poggio. Et recomanen disputar el Tour de Flandes per a un primer contacte amb les pedrotes i no se t’acut res més que escapar-te en companyia de Mathieu van der Poel per disputar la victòria fins a la mateixa línia d’arribada i acabes entusiasmant els teus paisans emportant-te la Volta d’Eslovènia amb la sensació que ni t’has despentinat. I només una desgràcia familiar et va privar de córrer la Lieja-Bastogne-Lieja, que vas guanyar el 2021.

Notícies relacionades

El Tourmalet: Van Aert, però que bo que ets

El Tourmalet: elles agafen el relleu

Ets, per tant, la inspiració i el respecte màxim a aquest esport. Per això, un altre, vençut al Granon, ja hauria afrontat la resta del Tour amb la careta del derrotat i s’hauria dedicat a guardar la roba per acabar segon a París, sense atacar i sense oferir l’espectacle que vas donar sobretot al Pirineu fins que et va derrapar la roda posterior i va arribar la patacada que va posar punt final al teu duel amb Vingegaard.

Molts voldrien que haguessin nascut al seu poble, però tant és, et respecten com si fossis el millor dels veïns i s’alegren que la frescor dels teus 23 anys et permeti aspirar a tot en els anys ciclistes vinents amb el permís, per descomptat, de Jonas Vingegaard.