El Tourmalet: ¿què pot o ha de fer el Movistar en aquesta Vuelta?

Van començar com a Reynolds, van seguir com a Banesto, van passar a denominar-se Caisse d’Epargne i finalment es van convertir en Movistar. I sempre, sempre havia sigut el conjunt que hi havia a la capçalera del llit de tots els aficionats espanyols al ciclisme. La llista de figures amb més o menys pes que ha passat per les seves files gairebé es podria considerar infinita: Ángel Arroyo, José Luis Laguía, Julián Gorospe, Melcior Mauri, el plorat Chava Jiménez, Abraham Olano i, per descomptat, Alejandro Valverde.

El passat complicat

Óscar Pereiro, una altra de les estrelles que va córrer amb l’equip, els va donar un Tour el 2006 que va costar més d’un any aconseguir per l’embolic del dopatge de Floyd Landis. Van superar les temporades més negres d’aquest esport. Hi va haver anys en què els periodistes no sabien si al final de la jornada havien de canviar les seves cròniques perquè arribava la notificació d’un positiu abans de tancar. De fet, en grans rondes, com la Vuelta que ara ocupa el protagonisme, només es respirava tranquil el cap de setmana perquè els laboratoris oficials de Madrid i París treballaven de dilluns a divendres.

També van passar de nivell en aquella fase. Hi va haver ensurts a l’equip, però van seguir endavant i fins i tot es van atrevir a realitzar un documental repartit en sèries i temporades en el qual despullaven les interioritats de l’equip, de vegades amb una selecció de fets que podien ser discutibles i fins i tot amb el dubte de si era bo per a la imatge de l’equip i dels corredors que es pengessin alguns draps amb les finestres obertes.

Les circumstàncies actuals

I, de sobte, el conjunt Movistar ha deixat de ser l’equip voraç que és al capdavant del pilot. I fins i tot els que vivim el dia a dia d’aquest equip i d’aquest esport ens hem adonat de la serietat que implica baixar a la Segona Divisió del ciclisme i hem començat a sumar i restar uns punts que són absurds, que poc aporten i que, a més, en moltes carreres han sigut col·locats sense solta ni volta. No és seriós que puntuï més guanyar una de les proves de la Challenge a Mallorca, amb total respecte als organitzadors, que una etapa del Tour, de la Vuelta o del Giro, o que aconseguint-ne dues clàssiques que tampoc són «monuments» s’aconsegueixi la mateixa puntuació que arribant de groc a París, de vermell a Madrid i de rosa a Milà.

De cop, en la pitjor temporada quant a resultats esportius del Movistar, el conjunt espanyol s’ha trobat perdut en un lloc que segurament no li correspon, però amb el perill que l’any que ve hagi de negociar, si descendeix, una invitació al Tour com si fos el mannà o gairebé el crèdit bancari per salvar un negoci.

Les crítiques del Tour

Notícies relacionades

El Tourmalet: a París es tornaran bojos

El Tourmalet: ja estem de Vuelta

Durant el Tour van rebre moltes crítiques, però, fredament, en la ronda francesa el principal problema que va tenir el Movistar és que va fallar el seu líder, per les circumstàncies que siguin. Segurament, si hagués estat lluitant per la general, poc hauria importat el nombre de punts que se sumen o fins i tot el risc de perdre la categoria.

Ara arriba la Vuelta i el Movistar es troba amb el seu líder, Enric Mas, sortint de la crisi i la seva referència mediàtica, massa cansat de ser ell qui sempre salvi la papereta. ¿Què poden fer? Doncs segurament el millor seria que s’oblidessin dels maleïts punts, que cridessin alguna cosa com «que els donguin» i que fossin o intentessin ser la fragància d’equip que sempre han sigut. Així, segurament, Mas es trauria de sobre la pressió que el tortura i fins i tot Valverde se sentiria més lliure per divertir-se en la seva última Vuelta, on, per desgràcia, no podrà comptar amb el seu amic i capità de ruta Imanol Erviti, que va quedar fora de l’equip de forma sorprenent a última hora.