La Vuelta se’n va d’Holanda entre la passió i les arribades a l’esprint

Sense llançadors no hi ha paradís. No val només tenir un velocista anomenat Sam Bennett perquè s’apunti a Breda, als Països Baixos, la segona victòria consecutiva en una ronda espanyola que fins ara només s’ha mogut al compàs de l’entusiasta públic neerlandès. S’ha de disposar de llançadors, ciclistes que col·loquen l’home ràpid a 100 metres de la línia d’arribada, qui a la seva estela se situa en posició avantatjosa per emportar-se el triomf davant el deliri que s’aixeca en el comiat holandès de la Vuelta. I el de Bennett es diu Danny Van Poppel, fill del gran Jean-Paul, un dels millors esprinters de finals del segle passat.

Poc ha resolt en l’àmbit esportiu la visita de la Vuelta a terres neerlandeses. Va passar igual a Dinamarca, quan el Tour va arrencar lluny del seu lloc d’origen: molt públic, amb deliri semblant al dels Països Baixos, una contrarellotge i dos dies d’esprint, en què les figures van córrer igual que aquí, creuant els dits i mirant a tot arreu, no fos cas que caiguessin i diguessin adeu abans de temps, com li va passar al líder de l’Israel, el canadenc Michael Woods. Era l’única opció que tenien per destacar en la general i mirar d’evitar el descens. 

Ara el conjunt israelià només disposa d’un Chris Froome, que se cita amb la història, que ha guanyat quatre Tours, dues Vueltes i un Giro, amb qui és més fàcil parlar ara, sense pressió, que quan era l’astre allà on anava, però que esportivament està a anys llum d’aquell corredor totpoderós.

Per això, quan els ciclistes es moguin entre carreteres basques, a partir de dimarts, a Vitòria, respiraran més tranquils amb un altre públic que també s’entrega als corredors, no amb la salvatjada d’ambient que s’ha viscut a Holanda, però sí omplint les carreteres i els pobles per on passa la carrera. Perquè a qualsevol illot –als Països Baixos a diferència de França predominen més aquest tipus d’obstacles que les rotondes– podia arribar un disgust, perquè de sobte la carretera s’estrenyia, perquè canviava la direcció i bufava el vent que podia posar en perill qualsevol despistat que volgués trobar una mica de calma a la part posterior del pilot.

Aquest dilluns no hi ha etapa, només trasllat, que no és poca cosa, des de Breda a Vitòria creuant tot França o volant amb una mica més de calma. A partir d’ara canviarà la manera de veure les coses en el pilot de la Vuelta. Difícilment el Jumbo, el conjunt de Primoz Roglic, s’entretindrà canviant cada dia de líder, primer dos representants locals, per acontentar el patrocinador que és holandès com el públic protagonista fins ara (Robert Gesink i Mike Teunissen) i aquest diumenge l’italià del grup, Edoardo Affini, representant d’un ciclisme transalpí que roda per les carreres desaparegut en combat i que en tots els fronts està molt pitjor que l’espanyol.

La crisi italiana

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Des que el cor de Sonny Colbrelli es va aturar uns instants a la meta de Sant Feliu de Guíxols, en la primera etapa de la Volta d’aquest any, s’han quedat sense esprínters d’àmbit internacional. Colbrelli difícilment tornarà a competir. Però és que Itàlia tampoc disposa de figures amb qui almenys destacar en les generals com fan Enric Mas i Mikel Landa, ni joves amb la qualitat de Juan Ayuso i Carlos Rodríguez. Per si no fos prou, el ‘Tauró’, Vincenzo Nibali, ja està en fase de comiat i corre la seva última Vuelta.

Entre Breda i Breda, sortida i arribada al mateix lloc, hi va haver 193 quilòmetres amb fuga consentida, amb els pèls de punta cada cop que la carretera s’estrenyia, amb públic per donar i per vendre i amb sentència a l’esprint com estava anunciat. Dimarts, tot canviarà a Euskadi.