El Tourmalet: ¿algú s’imagina 668 dies sense veure guanyar el seu equip?

En el món, en aquests gairebé dos llargs anys sense triomfs espanyols, han passat moltes coses. Encara no s’ha superat del tot la pandèmia de covid, hi ha hagut una guerra per culpa de l’absurditat de la condició humana i en el terreny esportiu algun equip de futbol encara no ha acabat d’aixecar el cap.

Els butlletins radiofònics

La realitat és que una crisi de victòries tan llarga mai s’havia produït en un ciclisme espanyol que guanyava a la carrera de casa, amb escapades i algun favorit sempre lluitant per la classificació general. Hi va haver un temps en què, de sobte, i per tancar els butlletins radiofònics, la tradició dicta que sempre s’acabi parlant d’esports, sorprenia a mitja tarda la notícia que un ciclista espanyol, i el mes de maig, aconseguia anotar-se una etapa del Giro, la cursa de les tres que sempre passava més desapercebuda a Espanya. I, per descomptat, almenys una fuga victoriosa despertava l’aficionat de la tradicional migdiada del mes de juliol i en el Tour.

Marc Soler, a la Gran Via bilbaïna, justificava com a motiu d’aquesta sequera el fet que bona part dels millors corredors espanyols s’ocupa com a gregari al servei de les principals figures estrangeres. No li falta la raó, ja que ell mateix va actuar com a ajudant de Tadej Pogacar en el Tour. A l’equip Ineos en trobem diversos exemples i fins i tot es va veure l’any passat en la ronda italiana treballar Pello Bilbao, potser el millor caçador d’etapes que té ara el ciclisme espanyol, al servei de Damiano Caruso quan el corredor italià aspirava a la segona plaça del Giro que finalment va aconseguir.

La situació en el Tour

El Tour, ¡mare meva el Tour!, quina llosa. Allà la situació encara és pitjor, ja que cal remuntar-se a l’any 2018, quan ningú podia imaginar que una pandèmia assolaria el món, per trobar un triomf espanyol als arxius de la carrera. Fins i tot hi ha algú que va escriure d’aquella victòria amb els cabell negres que ara han adquirit una tonalitat tirant a gris. El 2018, Pogacar, Evenepoel, Ayuso i Carlos Rodríguez eren unes criatures. No és que anessin amb rodetes, ni de bon tros, però eren corredors que es movien per curses de juvenils o fins i tot de categories inferiors per edat mentre Omar Fraile aixecava els braços a l’aeròdrom de Mende. ¡Fins i tot Enric Mas era una promesa!

Notícies relacionades

El Tourmalet: el ‘nen’ belga que segueixen 50 periodistes

El Tourmalet: ja no hi ha insectes en la Vuelta

Doncs tan cert com que aquest divendres continua plovent a Cantàbria, on sembla que de sobte l’estiu s’hagi esfumat, ens hem passat 662 dies sense veure un corredor espanyol triomfar en una carrera de tres setmanes. A més, s’ha produït en una època d’escassa activitat vencedora en altres carreres importants del calendari. Si s’exceptua la Itzulia, prova en la qual la nombrosa representació basca sempre es posa les piles, els èxits en curses de primer nivell també provoquen una preocupant escassetat de victòries.

Per exemple, a la Volta cal remuntar-se fins al 2018 per trobar una victòria espanyola, obra del de sempre, Alejandro Valverde, vencedor el 2018 i també el 2017, si bé és cert que el 2020 es va cancel·lar la carrera catalana per culpa del confinament. Així que igual com ha canviat el temps en la Vuelta, tant de bo la victòria de Soler a Bilbao serveixi de senyal per anunciar que el ciclisme espanyol ha iniciat una nova època, tot i que sigui amb els cabells una mica més grisos.