El Tourmalet: el líder de la Vuelta que va ser futbolista abans que ciclista

El tècnic es deia Stéphane Stassin, que, en la seva etapa professional amb la pilota, a part de jugar a l’Anderlecht, va disputar dues temporades en la Bundesliga amb el Borussia. Stassin va decidir diumenge sortir al carrer per veure passar els atletes que participaven en la mitja marató de Brussel·les. Van arribar els primers, atletes africans, i de sobte, en la setena o vuitena posició, no recorda bé, va sentir una veu que li sonava: «Hola, entrenador». Era Evenepoel, que lluny d’estirar-se al llit un diumenge al matí, es va apuntar a la prova atlètica. Amb només 16 anys va acabar 11è i va disputar la cursa a una mitjana de 3,37 minuts el quilòmetre. Gens malament a la seva edat.

I era també el futbolista que escoltava a casa les doctrines del seu pare, Patrick, que va ser ciclista i que va córrer la Vuelta de 1993. Estava encantat que el fill comencés a destacar en el futbol, però el somni era que un dia es convertís en tota una estrella del ciclisme.

Per aquesta raó, Evenepoel sorprenia no només el seu entrenador, sinó també els seus companys de vestidor. A l’acabar els entrenaments i amb l’excusa d’«estirar les cames» feia 100 quilòmetres en bici, una barbaritat per a un nano que jugava en la defensa de l’Anderlecht i que va acceptar la invitació del PSV Eindhoven, als veïns Països Baixos d’on ha sortit la ronda espanyola aquest any, per incorporar-se a la seva acadèmia futbolística.

La selecció belga

Evenepoel va tornar aviat a l’Anderlecht i va continuar sent un defensa insubstituïble. Les seves millors etapes amb la pilota als peus es van registrar amb 15 i 16 anys. Un antic company de club, que ara juga en equips belgues de segona categoria, Lars Coveliers, de la seva mateixa edat, el recorda com un defensor que sempre anava a la pilota i que corria com un boig. Mai renunciava a impedir el pas dels davanters que xocaven una vegada i una altra amb l’avui líder de la Vuelta.

Per aquesta raó, la seva fortalesa en la defensa de l’Anderlecht i el caràcter dins i fora de la gespa, que el va convertir en capità de l’equip, no van passar desapercebuts per als responsables del futbol base de la federació belga. Abans de vestir-se amb el jersei vermell de la Vuelta, Evenepoel es va posar el jersei del mateix color amb el qual s’identifiquen els ‘diables vermells’ per convertir-se en internacional sub 16.

Notícies relacionades

El Tourmalet: Van Aert, però que bo que ets

El Tourmalet: el ‘nen’ belga que segueixen 50 periodistes

La situació anava d’allò més bé fins que un dia, sense donar-li gaires explicacions, sent fix a la defensa, es va trobar que el posaven a la banqueta. Evenepoel no estava per escalfar cap cadira. Ell volia activitat, sentir-se l’estrella de la defensa de l’Anderlecht, on per cert també va jugar una altra figura del ciclisme belga, potser més coneguda pel seu cognom que per les seves gestes sobre la bici, Axel, el fill d’Eddy Merckx.

La pèrdua de la titularitat va acabar amb el seu carinyo pel futbol per fer feliç el seu pare. Provaria sort amb la bici, ja que ell no estava fet per ser suplent de ningú. Sense gairebé experiència, va començar a destacar en les curses júnior belgues. Ho guanyava tot i de seguida el van anomenar ‘el Petit Caníbal’, amb referència a un Merckx, que, certament, mai ha dedicat floretes ni ha parlat amb gaire carinyo del nano, al contrari de Wout van Aert, l’altra gran estrella del pedal flamenc. Potser perquè Evenepoel no es cregués gaire allò que era el seu hereu. O potser per gelosia. Mai se sabrà.