El Tourmalet: l’admiració per Enric Mas

A Tom Dumoulin, potser el corredor neerlandès més ben dotat per a les carreres de tres setmanes després de la retirada de Joop Zoetemelk, li va passar un fet semblant. Es va agafar primer uns mesos sabàtics i va tornar amb un bon paper en els Jocs de Tòquio. Però aquesta temporada ja se li va fer tan costa amunt que al final va optar primer per agafar-se un descans i després per comunicar la seva retirada definitiva del ciclisme després de guanyar un Giro, ser segon en un altre i acabar també en la segona posició del Tour.

El cas de Valverde

Alejandro Valverde va sorprendre fa uns anys quan va confessar que també va patir una crisi personal a principis d’aquesta dècada i que ho va passar molt malament. Gràcies, sobretot, al suport familiar va recuperar les forces anímiques que havia perdut per tornar a ser el corredor que s’entusiasmava amb aquest esport, tant que ha allargat la seva carrera fins als 42 anys.

Enric Mas s’hauria pogut ofegar en aquestes aigües turbulentes que provoca la ment. Tot va començar a conseqüència de les caigudes baixant muntanyes que va viure aquest any, primer a la Tirrè-Adriàtic, després a la Itzulia i finalment al Critèrium del Dauphiné. Entrar en pànic, o gairebé, quan els ciclistes afronten les baixades dels ports a una velocitat vertiginosa és fatal per a qualsevol corredor i encara més quan es pretén lluitar per la classificació general, abans en el Tour, i ara en la Vuelta.

Va necessitar una doble ajuda; un psicòleg i un corredor de ciclisme de muntanya, especialitat molt tècnica i fins i tot molt agressiva a l’hora d’afrontar els descensos.

La situació en el Tour

Semblava que ho havia superat quan va arribar el Tour, però les coses no li van sortir bé –només se li recorda la pujada d’Alpe d’Huez entre els grans activistes de la carrera– i va acabar totalment engarrotat en les baixades prèvies a l’ascensió final a Hautacam, en el comiat pirinenc de la carrera, just en l’última etapa de muntanya. Per això, quan va comprovar que havia donat positiu en un control d’antígens intern del seu equip, va ser com trobar una porta de sortida a la casa dels horrors.

Bé és cert que el corredor sempre va mantenir que, si donava positiu, tot i que no tingués símptomes o sense risc de contagiar els adversaris, com ha passat ara en la Vuelta amb Juan Ayuso, ell es retirava perquè no sabia quines conseqüències físiques podia portar exposar el cos amb covid al màxim esforç en una competició com el Tour. Mas procedeix d’una família relacionada amb la medicina i per tant sempre s’han de considerar els seus arguments en aquest camp. Al Movistar, absolutament necessitat de punts per evitar el descens, li hauria agradat que continués en carrera, però la paraula la tenia el mateix ciclista.

El retrobament

Mas ha sabut retrobar-se a si mateix per tornar en la Vuelta en gran i molt millor físicament que fa un any quan va acabar la carrera en segona posició per darrere de Primoz Roglic. Ha tornat a més transmetent alegria. Se’l veu feliç amb els companys, parla amb els adversaris i ordena i mana al Movistar posar-se al capdavant del pilot quan creu que ha arribat una ocasió per buscar-li les pessigolles a la Vuelta. I fins i tot va tenir l’alegria de fer la seva millor contrarellotge individual des que va fitxar pel conjunt telefònic.

Notícies relacionades

El Tourmalet: el ciclisme que no van veure Carlos Rodríguez i Ayuso

El Tourmalet: el líder de la Vuelta que va ser futbolista abans que ciclista

Continua sent, per molt que estrenyin per darrere els joves Carlos Rodríguez i Ayuso, el millor corredor espanyol del moment per a carreres de tres setmanes. Faltar-li al respecte, que no és el mateix que rebre crítiques o jutjar-ho esportivament quan les coses no surten bé, és un fet impresentable i gairebé tan antiesportiu com fer trampes en qualsevol especialitat, amb o sense bici.

Mas corre convençut que es pot intentar guanyar la Vuelta, tot i que en aquests instants Remco Evenepoel, amb els dubtes que desperta Roglic, sembli un mur impossible d’escalar. Per això, al marge del guió que s’escrigui en l’última setmana de carrera –compte per a tothom– l’actuació del corredor mallorquí només pot ser digna d’aplaudir. A més, sempre s’ha de recordar, per molt jove que sembli la parella que empeny per darrere, que només té 27 anys i que ha crescut seguint les pautes del ciclisme de tota la vida, experiència en els anys en què ja destaquen Rodríguez i Ayuso, per consolidar-se camí dels 30.