La contracrònica de la Vuelta: noi feliç (Ayuso), noi trist (Rodríguez)

No busquin una enganxada entre ells perquè no la trobaran. Ni paraules que a qualsevol dels dos poguessin ofendre’ls. Van a la seva, perquè corren en equips diferents, perquè tenen el mateix objectiu i perquè saben patir per continuar aspirant a gestes que fa dues setmanes eren un somni. Passi el que passi d’aquí a Madrid, no hi haurà vencedor ni vençut, ni un serà millor ni l’altre pitjor, al marge de la posició final que ocupin en la classificació.

Uns dies, com aquest diumenge, està millor Juan Ayuso que Carlos Rodríguez, mentre que en altres etapes havia tingut més protagonisme el ciclista granadí. Mai hem de cansar-nos de repetir la seva edat, 19 anys Juan i 21 Carlos. I tots dos segueixen allà, dalt del tot de la general, tot i que a Sierra Nevada hi hagués un noi feliç (Ayuso) i l’altre trist (Rodríguez) perquè és bo que exterioritzin sentiments quan les coses surten bé o no s’arriba al propòsit.

Els fidels ajudants

La realitat és que la tàctica del Jumbo trencant la carrera a més de 20 quilòmetres de la meta els va agafar a contrapeu. Rodríguez ja mai va poder enllaçar amb el grup d’Evenepoel i Roglic, tot i que a les rectes els veia. Ayuso, i ja sembla ser el seu costum en aquesta Vuelta, va anar de menys a més, tot i que es va reconfortar de tenir sempre la companyia de l’UAE, primer Joao Almeida i després Marc Soler, que li va donar el seu últim alè ciclista del dia, després d’haver lluitat per la victòria. Si hi ha un ciclista que es mereix el premi al més combatiu d’aquesta Vuelta és, sens dubte, el corredor català.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Gràcies a Soler, Ayuso no només va enllaçar amb Evenepoel sinó que el va superar amb una escapada final digna d’admiració. Ayuso és el ciclista que puja muntanyes capcot. Segur que no veu cap paisatge més enllà del potenciòmetre de la seva bici. «Sabia que havia de pujar a Sierra Nevada al meu ritme i sempre m’he trobat recolzat, primer per Almeida i després per Soler». La companyia va ser el que el va fer sentir-se fort per superar Rodríguez en la general. Ara el corredor alacantí és el quart de la taula... i aquí és a prop del podi. «Si vaig quart doncs potser em colo al podi si explota algun dels tres que van per davant», va expressar Ayuso mig fent broma. Però compte, aquest comentari denota la seguretat que el corredor té en si mateix.

L’ajuda de Carapaz

Carlos no va tenir el dia. Per això estava trist i perquè ell és granadí com Sierra Nevada i Federico García Lorca, que sempre s’ha de recordar quan es visiten aquestes terres. Que dura se li va fer l’ascensió final i això que bona part de la pujada va tenir Richard Carapaz al seu costat, sense que li caiguessin els anells. Però quan va estar sol, entre Almeida i Ayuso (i no és una referència política) li van fer el llit, com era lògic, i va arribar una mica despenjat. «M’he ensorrat. És la meva primera Vuelta i soc aquí per aprendre», va admetre.