El Tourmalet: conte contat, aquesta Vuelta s’ha acabat

Perquè aquest no ha sigut un any normal quant a trasllats. I d’això no és només culpable la Vuelta, sinó el Tour, que va decidir néixer a Copenhaguen per tornar després a França i recórrer, entre anada i tornada, mitja Europa. La Vuelta, en canvi, ha sigut un festival de trasllats, des d’Utrecht a Vitòria, d’Astúries a Alacant, des d’aquesta ciutat a Almeria i des de Sierra Nevada a la costa gaditana, al marge d’altres petites visites que han fet que alguns ciclistes diguessin que s’han passat més hores viatjant a l’autocar (tot i que els trasllats llargs els van fer amb avió) que sobre la bici.

Però, es vulgui o no, és impossible visitar almenys mig Espanya si no es connecta per carretera entre uns llocs i d’altres. El Giro sempre destaca per ser la carrera que intenta deixar menys italians sense carrera en viu i en directe, però això obliga trasllats exagerats d’un lloc a l’altre que sempre es realitzen amb cotxe.

Els quilòmetres recorreguts

Aquesta temporada, si s’exclou la ronda italiana, s’ha hagut de conduir uns 13.000 quilòmetres, amb moltíssimes menys restes d’insectes al parabrisa, com ja s’ha explicat en entregues anteriors. No hi ha distància tan llarga, incloent-hi l’anada i la tornada, entre cap capital europea. Almenys s’anuncia un 2023 una mica més tranquil al volant, ja que el Tour comença a Bilbao i la Vuelta arrencarà un 26 d’agost a Barcelona per anar cap a Andorra i possiblement realitzar una incursió a França per escalar el Tourmalet, sobretot si finalment el llegendari cim que dona nom a aquesta col·lecció d’escrits torna a quedar injustament fora del menú del Tour, com ha ocorregut aquest any.

Si s’analitzen les tres grans carreres, destaca el Giro perquè va ser molt avorrit, una carrera de la qual només es recorda un atac del guanyador, Jai Hindley, que ha passat pràcticament desapercebut en la Vuelta, a tres quilòmetres del cim de la Marmolada, on es va decidir la general.

L’anàlisi

Sens dubte, el Tour ha sigut la més intensa i espectacular de les tres carreres, i no pel seu nom, ja que altres anys va resultar més ensopida del que prometia. Però el duel entre Jonas Vingegaard i Tadej Pogacar va ser una meravella.

La Vuelta s’ha quedat en una posició intermèdia. Si bé és cert que gairebé no hi ha hagut etapes avorrides, la concentració de la carrera s’ha acotat a la part final de les etapes amb pocs moviments importants des de lluny, tot i que, això sí, amb finals tan intensos que feien oblidar els quilòmetres previs en els quals no havia passat res. La carrera va haver de contemplar la desgràcia de la caiguda de Primoz Roglic, que va penalitzar l’espectacle en els últims dies, però va ser premiada internacionalment per l’explosió del fenomen belga Remco Evenepoel i en termes casolans pel renaixement d’Enric Mas.

La nova parella

Notícies relacionades

El Tourmalet: l’estupidesa més gran des que es va inventar el ciclisme

El Tourmalet: ja estem de Vuelta

De totes maneres, el més meravellós d’aquesta ronda espanyola ha sigut comprovar les fantàstiques credencials mostrades en la seva presentació en societat per Juan Ayuso i Carlos Rodríguez, tot i que el ciclista andalús va tenir la desgràcia de patir una caiguda molt lletja que el va penalitzar en la fase final de la prova. La parella té un futur d’èxits oberts de bat a bat per provocar alguna cosa més que somnis a una afició que estava una mica perduda quant a referències esportives.

I al marge del carinyós comiat tributat a Alejandro Valverde, que va preferir disfrutar de la Vuelta més que ficar-se en embolics competitius, i de la tremenda decepció, una vegada més, de Mikel Landa, el millor de la Vuelta serà que els qui l’han cobert podran dormir tranquils les pròximes setmanes i no hauran d’estar pendents, com passava abans, dels resultats antidopatge perquè s’imprimís la classificació general i es comencessin a ratllar noms de la llista davant un positiu. Conte contat, la Vuelta s’ha acabat.