El Giro d’Itàlia sí que creu en les contrarellotges

En el record quedarà el Giro del 2022 com un dels més decebedors de la història i, sens dubte, la més avorrida de les tres grans rondes disputades aquest any. Només fa falta recordar que Jai Hindley, invisible la resta de la temporada, va aconseguir el triomf gràcies a un atac a tres quilòmetres de meta en la penúltima jornada de la prova, en la saludable Marmolada.

Va transcórrer la prova sense atacs entre els favorits i amb l’únic al·licient que li posava Mathieu van der Poel amb els seus demarratges per a la galeria... i poc més. El 2023 la carrera, presentada aquest dilluns, torna a demostrar que rebutja repartir objectius al llarg del traçat, tot i que corregeix en part els errors de concentrar la màxima dificultat per als dies finals amb el perill, tal com va passar la primavera passada, que els favorits arribin massa cansats a les etapes finals i privin l’espectador de grans atacs per pujar muntanyes sense més ni més, només al ritme fort que imposi l’equip més fort de la competició.

Això sí, el Giro continua creient en les contrarellotges, rebutjades pràcticament per la Vuelta i amb el Tour decidit a programar només una etapa d’aquestes característiques perquè els obliga el guió, i perquè tots han comprovat que les diferències que executa el cronòmetre disten molt de les que es produeixen a la muntanya, llevat que hi hagi un duel de màxima intensitat com el viscut al juliol en la ronda francesa entre Jonas Vingegaard i Tadej Pogacar.

Tres contrarellotges hi haurà l’any que ve en el Giro, per a un total de 70,6 quilòmetres, amb una costa final el primer dia de carrera (6 de maig), 33,6 quilòmetres el segon diumenge de la prova i una cronoescalada a la Muntanya Lussari de 18,6 quilòmetres, a prop de la frontera austríaca i que obligarà els equips a un trasllat de més de 700 quilòmetres per acabar amb un esprint a Roma (diumenge, 28 de maig).

Tot i que la duresa recau en els últims dies, el Giro mirarà d’activar la lluita per la general en el Gran Sasso, el primer divendres de carrera, i en la visita a Suïssa i Crans Montana (tantes vegades candidata a acollir el Tour), el segon divendres de la prova, amb la pujada intermèdia al Gran Santbernat i els seus 2.469 metres d’altitud.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Tanmateix, una vegada més, tot es resoldrà els últims dies en les pujades finals a la Muntanya Bondone, de grat record per a Miguel Induráin, Val di Zoldo i, sobretot, en la llegenda de les Tres Cimas de Lavaredo, sempre amb l’aroma d’Eddy Merckx, abans de la salvatge cronoescalada final.

Encara és massa aviat per saber quins corredors lluitaran per la general, a falta que es presenti el Tour (dijous, 27 d’octubre) i la Vuelta (al gener), tot i que Remco Evenepoel, campió del món i guanyador de la ronda espanyola, sembla per ara la principal estrella que aposta per arribar de rosa a Roma, viatge final amb avió inclòs.