▾ .com .cat
Esports Ciclisme
Quan mor un ciclista es trenca el cor

Dol en el ciclisme

Quan mor un ciclista es trenca el cor

  • L’Estela només tenia 18 anys i era l’única filla de Juan Carlos Domínguez, que havia guanyat totes les petites voltes per etapes espanyoles i fins i tot havia vestit la maglia rosa al Giro del 2002.

  • Un camió la va matar dijous a la tarda als afores de Salamanca, on estudiava. Pel que sembla, el sol va enlluernar el conductor i no va veure la corredora que anava a debutar en professionals.

Quan mor un ciclista es trenca el cor

RFEC

5
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +
Per què confiar en El Periódico
0 Comentaris

No hi ha orgull més gran per a un pare que la seva filla estimi el mateix esport a què ell s’ha entregat. Que de petita, encara amb les rodetes, s’esforci i miri de seguir els seus passos. O que somrigui i s’aixequi quan es dona el primer cop de cap amb una bici que encara no domina. I no hi ha més horror per al pare i la mare que la nena mori practicant el seu esport, sent una de les millors promeses del ciclisme espanyol. Surts de classe, entrenes quan pots, tot i que el sol estigui baix, però mantens la il·lusió, la mateixa que tenia Juan Carlos Domínguez quan parlava de la noia i de com de feliç que se sentia perquè havia decidit emprendre els mateixos passos.

Estela Domínguez encara no havia fet els 19 anys. Ja se li havien obert les portes del circuit femení, on van les més grans, les carreres que et porten al Tour, a la París-Roubaix, a rodar amb les campiones entre les quals tu et trobes. 18 anys... i d’altres tan vells, tan grans.

Va ser en un encreuament, a l’entrada del polígon industrial de Salamanca. Pel que sembla, el camioner, enlluernat, ni la va veure. Els periodistes que fa una setmana van cobrir la Volta al País Valencià, on va acudirJuan Carlos, el recorden feliç, per la progressió de la filla, la millor a la seva escola de ciclisme. Juan Carlos mai ha deixat el ciclisme, perquè és una cosa que es porta a l’ànima, al cor, ara trencat, que el va portar un dia a vestir-se de rosa al Giro del 2002. I cal ser molt bo per portar aquesta peça, tot i que fos per tan sols un dia. Molt bon contrarellotgista, es va convertir en un dels elegits per ocupar la butaca que sempre va quedar deserta quan Miguel Induráin es va aixecar del tron i va decidir abdicar. Juan Carlos va córrer amb els millors equips de finals del segle passat –el Kelme, el Vitalicio Seguros, el Banesto, el Saunier-Duval, el Phonak– per guanyar bona part de les petites rondes espanyoles, les voltes a Astúries, Aragó, La Rioja, València, Andalusia, Burgos, Múrcia, la Setmana Catalana, l’Euskal Bizikleta. O sigui, no va ser un corredor normal, sinó un de molt bo.

I se’l veia tots els anys a la Volta a Espanya, com a conductor, com tants altres exprofessionals que col·laboren amb la ronda espanyola. La seva única filla anava progressant en el ciclisme. Tenia fusta de gran ciclista. Portava els seus gens.

Fa tot just tres setmanes, l’Estela va estar en el ciclocròs de Benidorm, perquè li encantava aquesta especialitat que ara tan bé i tan de moda estan posant Mathieu van der Poel i Wout van Aert. Ella va córrer abans que la parella, per la mateixa sorra, per les mateixes pedres. Va pujar idèntiques escales i va mirar de superar els troncs clavats com obstacles pels quals van saltar els dos ‘salvatges’.

Notícies relacionades

Ja havia corregut amb la selecció espanyola i l’havia fitxat el conjunt Sopela Women’s Team amb què faria el debut professional. Estudiava relacions laborals i recursos humans a la Universitat de Salamanca. Sergio Romeo, germà de l’Iván, un dels joves valors del Movistar, va compartir escola de ciclisme amb l’Estela. «Recordo quan érem petits i estàvem a l’escola. Vam compartir muntanya, pista i ruta. Vas ser una grandíssima amiga. Solíem coincidir en el que pensàvem. Era amb la que més parlava. Des del primer dia que vaig trepitjar l’escola amb 8 anys, el Juan Carlos em va ajudar i em va facilitar qualsevol cosa. El meu germà i jo som el que som gràcies a ell. Feia falta una bicicleta... l’aconseguia. L’únic que em treu una mica d’aquesta tristesa tan gran és una cosa. El fet que et prometo allà on siguis, que mai a la meva vida m’oblidaré de qui ets, mai m’oblidaré dels records que tinc amb tu i si algun dia tinc fills els parlaré de tu».

Perquè quan mor un ciclista s’encongeix el cor, de les estrelles d’ahir (Perico, Pereiro), dels que acaben de penjar la bici, que no és el mateix que deixar de pedalar (Valverde) o els que aspiren a tot aquest any, com Enric Mas. «És terrible. El seu pare va agafar el club ciclista al deixar-lo jo quan vaig començar a presidir la federació espanyola», deia aquest divendres José Luis López Cerrón, president de la federació, val·lisoletà com la família Domínguez. Ell i el Juan Carlos van organitzar diversos anys la Volta a Castella i Lleó. I fins i tot van aconseguir que fos Lance Armstrong, en el seu retorn, abans de l’escàndol, per donar-se una trompada i trencar-se la clavícula en la primera etapa. Al lloc de l’accident, a prop de Zamora, hi van posar un monument. En el de l’Estela els seus companys d’universitat posaran flors per recordar una vegada més que sobre una bici hi va una vida.

Temes:

Accidents de trànsit Accidents esportius

Inicia sessió 0 Comentaris
cargando