El Tourmalet
El Tourmalet: ¿per què existeix una religió que es denomina landisme?
Mikel Landa aplega com cap altre corredor una sèrie d’admiradors que continuen esperant un dels seus atacs letals i que vibren davant qualsevol demarratge del corredor alabès, a qui se li va escapar per només un segon la tercera plaça del Tour del 2017.
Permetin que aquest dimecres els parli en aquest espai d’un ciclista que admiro més enllà de la seva qualitat esportiva, que es diu Mikel Landa, i que ha tingut, potser sense voler-ho, la sort de crear una religió al seu voltant que es denomina landisme, que captiva tota mena d’aficionats que són capaços de perdonar-li tots els pecats, si certament alguna vegada n’ha comès, i que vibren com ningú amb els seus atacs (o conats) com no es feia des que Miguel Indurain va decidir penjar la bici el 2 de gener de 1997. I ja ha plogut.
El landisme és una religió. I no es pot expressar de cap altra manera. ¡Ataca, Landa! I t’aixeques del sofà, tot i que el seu demarratge sigui neutralitzat per altres figures pocs metres després d’haver-se produït. Landa va al Giro i esperes que superi els dos tercers llocs que ha aconseguit en les edicions del 2015 i el 2022. I fins i tot, si a l’Astanà, el seu antic equip abans de fitxar per l’Sky, el Movistar i ara el Bahrain, haurien tingut més confiança en ell fa vuit anys a Itàlia, per a dissort d’Alberto Contador potser l’edició del Giro que va guanyar el ciclista madrileny tindria ara un vencedor alabès.
Les dissorts
Caigudes en els moments més inesperats, talls pel vent quan altres en sortien airosos i, de vegades, renúncies a curses que haurien pogut inspirar-lo han entorpit la ruta d’un corredor amb una qualitat extrema a la muntanya, un escalador de la vella usança i com a persona, i ho diuen totes aquelles persones que el coneixen, exquisida en tots els seus aspectes.
Per això existeix el landisme. I per això cada demarratge de Landa es viu com el millor gol del davanter més admirat, com el revés del tennista més encertat o com l’avançament del pilot amb més traça amb el volant. Perquè és un ciclista decidit, el que ataca a Vallter 2.000, en la Volta que ara ens ocupa, o com ha fet tantes vegades en el Tour o en el Giro, posant el seu equip a treballar buscant una victòria que se li ha negat, perquè ha tingut en part la desgràcia, com li va passar a Raymond Poulidor, l’avi de Mathieu van der Poel, que se li han creuat pel camí estrelles del ciclisme amb què li ha tocat conviure, els ‘vells’ com Chris Froome, a qui es va entregar com a gregari en la victòria de París el 2017, en un Tour en què Landa hauria pogut almenys aspirar al podi dels Camps Elisis, o en el present amb la increïble nova generació liderada sobretot per Tadej Pogacar i Remco Evenepoel.
Són nois, gairebé 10 anys més joves que ell, a qui resulta impossible batre. No obstant, allà apareix Landa per trencar la cursa en la primera etapa de muntanya de la Volta, per no arronsar-se en la Tirrè-Adriàtic davant un altre gran dotat de la seva generació que es diu Primoz Roglic, o per fer somiar l’afició, sobretot basca, en el pròxim Tour que parteix de Bilbao i passa per la seva Àlaba de l’ànima, amb què podrà lluitar per aquest podi a París que el 2017 se li va escapar per tan sols un segon. Increïble perdre’l per un temps que ni tan sols comporta un sospir. Veure-ho per creure-ho.
Per totes aquestes raons existeix una religió esportiva que es diu landisme, que li perdona tots els pecats –si realment existeixen– i que s’entrega en cos i ànima al ciclista alabès, que confia que per fi arribarà aquest atac desitjat... Tots entregats a la seva màgia, pels segles dels segles. Amén.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
