L’estrena de la ronda francesa

El Tour comença a Bilbao amb un parany d’etapa

El País Basc al·lucina amb el Tour

El Tourmalet: l’altre arbre de Gernika.

Un Tour exclusiu per a Vingegaard i Pogacar

El Tour comença a Bilbao amb un parany d’etapa

UAE TEAM

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

El mur de Pike amb prou feines té dos quilòmetres d’ascensió. ¡Mare meva! Que a ningú se li acudi pujar-lo després d’atipar-se de carn o peix. «Només arribarem 15 a la meta». Ho comenta Tadej Pogacar després d’haver-lo pujat amb la bici. Divendres, cap al migdia, s’ha de mirar la data del rellotge no sigui que hi hagués algun error per confirmar que és l’endemà quan el Tour transita per les seves costes camí de la meta de Bilbao, el final de la primera etapa.

S’ha de repassar la data perquè amb tanta gent, pintades, algunes autocaravanes aparcades, sembla que en uns minuts hagin de passar els ciclistes competint, cosa que en certa manera és un fet veritable perquè el mur, a prop de l’aeroport de Sondika, es converteix en una passarel·la de participants del Tour.

Es pregunta a un cicloturista que es recupera de l’esforç al cim que si s’ha creuat amb algú. És feliç perquè l’han avançat mentre ascendia el mur, un goig per a qualsevol aficionat, ni més ni menys que Jonas Vingegaard i Wout van Aert, dos que poden guanyar aquest dissabte a Bilbao. D’altres s’entretenen amb les fotos o els aplaudiments i que els tornin la salutació com fa Julian Alaphilippe, un altre que aspira al primer jersei groc, mentre torna al seu hotel.

El mur és un festival, un port a què li han tret la bonificació a última hora perquè el Tour prefereix que es vesteixi de groc el primer que traspassi la línia de meta al costat de la basílica de Begoña, un altre ‘parany’, un quilòmetre al 5 per cent, en la sentència no apta per a velocistes a l’estrena de la carrera.

I és que la primera etapa és una cosa així com un homenatge als ciclistes biscaïns que van viatjar al Tour; des del primer, Vicente Blanco, que anomenaven ‘El Coix’, i que ja va arribar cansat a la sortida de 1910 perquè va haver de desplaçar-se des del País Basc en bici. Va ser el segon ciclista espanyol a participar. Avui, és clar, seria impensable en un ciclisme que viu dels ciclocomputadors, del que dicten els watts i amb els directors comunicant-los als corredors per l’orellera que si ve una corba, que si canvia la direcció del vent, que compte amb la baixada que és perillosa o fins i tot l’instant més adequat per llançar un atac.

Notícies relacionades

El Tour passa per la Biscaia dels Antón Barrutia, Fede Etxabe, Patxi Gabica, Andrés Gandarias, Iñaki Gastón, Julián Gorospe, Dalmacio Langarica i Jesús Loroño, que van ser llegenda i, sobretot, per les carreteres per les quals es va entrenar Marino Lejarreta, el qual es coneixia com el ‘Junco de Berriz’.

I també pels corredors actuals, els que tindran l’honor de trepitjar amb un dorsal del Tour els llocs en què van créixer com a ciclistes, Pello Bilbao, Jonathan Castroviejo i Omar Fraile, l’últim ciclista espanyol que va guanyar una etapa de la ronda francesa. Va passar en un llunyà 2018, a l’aeròdrom de Mende, al Massís Central, molt abans d’una pandèmia destructiva. Des d’aleshores zero patatero en victòries. Però és que en un regne dominat per ciclistes com Mathieu van der Poel, els triomfs són més cars que les taronges.