Enric Mas cau i abandona el Tour a les primeres de canvi

Tot eren somriures a les portes de l’autobús del Movistar aparcat al costat de l’estadi de San Mamés. No hi era Eusebio Unzué, el mànager, perquè aquest dissabte es casava a Girona el fill gran del seu germà Juan Carlos, malalt d’ELA. En canvi, sí que hi eren els altres caps i tots es mostraven alegres per la cara, pel que deia i transmetia Enric Mas, que només eren bones sensacions. «¿Per què no poden ser assequibles Vingegaard i Pogacar?», repetia el corredor mallorquí, el cap i l’ànima del conjunt de Teléfonica. I en la baixada del Vivero, a 26 quilòmetres de Bilbao, es va clavar la gran trompada. Abandonament, adeu a les il·lusions, adeu a tot.

Biscaia, convertida en una festa popular, es posava la millor careta ciclista, Adam Yates guanyava al costat del santuari de la verge de Begoña i es vestia de groc... i Mas arribava a l’hospital per fer-se unes plaques a l’espatlla dreta. Cares llargues i gairebé ganes de plorar, set mesos de preparació a les escombraries per demostrar que el ciclisme moltes vegades és un esport cruel. Sis anys abans, a Düsseldorf, havia passat una cosa semblant quan a les primeres de canvi Alejandro Valverde es va estampar contra les tanques del circuit de contrarellotge i es va trencar el genoll amb tal gravetat que si li passa a un altre qualsevol penja la bici i es dedica a una altra cosa.

De bon humor

Mas estava de bon humor, optimista i amb la inquietud tan comuna quan queden pocs minuts perquè comenci el Tour. I fins i tot es permetia renyar el periodista per no haver-lo saludat fa uns dies mentre pujava entrenant pels Cortals d’Encamp, una de les muntanyes més dures d’Andorra, on viu. Se li explicava que un havia volgut ser discret perquè ell estava treballant i preparant-se per a la ronda francesa i que en ple esforç era millor no molestar-lo. Ningú podia intuir el que passaria.

Rodava feliç perquè ja havia dit que les carreteres biscaïnes eren com la seva casa d’Artà, al nord de Mallorca, on viuen els seus pares, i perquè a Euskadi se celebren la major part de les carreres que serveixen de formació als corredors que com ell, quan era més jove, volen fer-se professionals.

El descens

En un descens sempre es roda a velocitat de vertigen, fàcilment a més de 60 per hora. Se separen més perquè anar enganxat a la roda del rival o el company és un risc considerable. Ja havia superat el pànic que fa un any el va conduir a contractar els serveis d’un especialista en baixades i a asseure’s a parlar amb un psicòleg esportiu. I és que el 2022 va ser anguniós per a l’Enric. Va caure en les baixades de la Tirrè-Adriàtic, la Itzulia i el Critérium del Dauphiné. Va arribar tocat al Tour, però en la Vuelta, en què va acabar segon i que ara passa a ser l’objectiu del 2023, era un ciclista diferent i l’únic que després li va plantar cara a Pogacar a Itàlia. El va guanyar en el Giro de l’Emília i va ser segon a la Llombardia, superat pel fenomen eslovè en l’esprint final.

El precedent de 1989

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

En el descens del Vivero van ensopegar les rodes de Mas i Richard Carapaz. A terra. Els que anaven darrere van mirar de no arrossegar-los i de seguida un gendarme, dels que ajudava l’Ertzaintza, es va col·locar per avisar que hi havia corredors lesionats. Yvon Ledanois, el seu director al Movistar, intentava sense èxit amagar l’angoixa, mirava si l’animava. No hi havia res a fer. El mallot blanc de Mas apareixia tacat de terra i la seva cara denotava el dolor, minuts abans que l’organització del Tour anunciés l’abandonament, el primer i l’únic de l’etapa inaugural. Un pal enorme per al Movistar... i ni més ni menys que en l’etapa biscaïna.

Unzué, fins aquest dissabte, només s’havia perdut una sortida del Tour. Va ser a Luxemburg, el 1989, el dia que Perico, que també va ser el seu deixeble, es va despistar, es va perdre pels carrers i va dir adeu a repetir el triomf d’un any abans a París. Un drama que desgraciadament va enfosquir la gran festa popular amb un País Basc entregat al Tour, una carrera que cada any, per una causa o una altra, es creua com un gat negre en la carrera del corredor mallorquí.