Tour de França: Pogacar es queda a 9 segons del mallot groc

És com si fos un ratolí que va acumulant trossos de formatge, convertits en segons d’or, els que va esgarrapant en cada etapa de muntanya Tadej Pogacar a Jonas Vingegaard. No ataca de lluny, només a la zona de tanques, resisteix el danès perquè és un tipus dur. Potser, tot i que no ho digui, ja va pensant, a poc a poc, que no guanyarà aquest Tour perquè, a aquest ritme, és impossible, llevat de miracle, que aguanti el mallot groc, que li pesa a l’esquena. ‘Pogi’ havia anunciat que atacaria i, tot i que ho va fer a 500 metres de la meta del Grand Colombier, ja està a només 9 segons de la primera plaça.

Dia de calor terrible, un 14 de juliol, festa nacional que, tot i que convidava els francesos a anar més a la platja que a les muntanyes del Tour, la ruta es va omplir de suor, la dels ciclistes i la dels espectadors, fins i tot les tecles de l’ordinador suaven, esforç brillant per a esportistes i públic amb victòria en solitari del polonès Michal Kwiatwowski, el ciclista que va ser campió del món a Ponferrada en un llunyà 2014.

Havia anunciat Pogacar que volia sortir de la cita amb les muntanyes del Jura vestit de groc. I la veritat ho va intentar el dia de lluïment general del seu equip, amb un brillant Marc Soler, que va portar bona part del timó del pilot de les estrelles en la fase inicial de l’ascens a la foguera del Grand Colombier; afrontar una ascensió del Tour a velocitats superiors als 20 quilòmetres per hora, amb 30 graus sobre el cap, és com pujar a l’infern.

Era el Grand Colombier una muntanya per ascendir més amb el bidó d’aigua fresca a la boca que amb el ganivet, perquè si s’anava massa ràpid al final la calor podia tombar el que es creia fresc, ballarí i divertit. Ara els equips col·loquen els seus auxiliars amb neveres i aigua fresca al llarg d’una pujada. Ja no passa com fa uns anys quan els corredors es bevien fins i tot el floreros que els oferien els aficionats. Els auxiliars, gairebé sempre massatgistes, van amb armilles del seu equip i els ciclistes els identifiquen, perquè els coneixen, es refresquen i el líquid dona poder a les cames per no defallir.

Els menys avançats de la classe es van endarrerint, perquè és impossible aguantar com si fos un vagó el ritme bèstia d’un UAE convertit en locomotora. Gairebé ho aconsegueix Carlos Rodríguez, que es deixa mig minut amb relació a Pogacar, però es manté encara ferm a la quarta plaça de la general. Pateix més Pello Bilbao, perquè s’ha esforçat més en la transició entre el Puy de Dôme i el Grand Colombier, amb la recompensa d’una victòria d’etapa. Baixa de la cinquena a la setena plaça de la general.

No té el Jumbo el dia més brillant d’aquest Tour, sufocats per la calor, només el de sempre, el nord-americà Sepp Kuss, és l’únic que aconsegueix estar a l’altura de Vingegaard.

Queden 500 metres i s’aixeca Pogacar. No és un atac, és un esprint. Ha d’avançar per dues raons; per agafar la bonificació i per desbancar Vingegaard. I és que sempre quan accelera el fenomen eslovè la cola que porta el danès per enganxar-se a la seva roda es desenganxa. No s’enfonsa, però ha d’aixecar el peu, tot i que sigui lleument. En el Grand Colombier cedeix quatre segons per temps i quatre més per bonificació. I si no va sentir la suor de Pogacar durant l’ascensió, i era difícil per l’enganxats que van i la soporífera calor, ara ja ho olora en la general, quan aquest dissabte arriba la Joux Plaine, dura de pujar i perillosa de baixar, ja que quan s’acaba el descens arriben els revolts que condueixen a la meta de Morzine, on alguna vegada n’ha caigut algun.

És l’estrena dels Alps, l’inici de la sentència definitiva a un Tour intens, a un duel al sol, mai millor dit, només en quedarà un de groc i sembla que tots els números els porta, precisament, el que ara no vesteix la peça.

A la meta, la cara de Vingegaard no denota felicitat, fins i tot sembla un perdedor amb peça prestada. «Encara porto el groc, així que soc feliç», adverteix, tot i que el seu aspecte diu una altra cosa. «Pogacar és molt més explosiu», reconeix.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Pogacar se’l veu trempat, tranquil i confiat. «Ha sigut una petita victòria. Vaig fer un esprint llarg i va valer la pena». Dues cares i dos mons oposats. 

Totes les classificacions.