La ronda francesa
El Tour es converteix en un ‘guateque’
Vingegaard i Pogacar tornen a viure un duel intens que s’acaba amb empat, amb Carlos Rodríguez tercer de la general i victòria del neerlandès Wout Poels abans de la gran contrarellotge de dimarts. Aquest dilluns descans.
Amor infinit al Tour.
El Tour ja no és una festa, és alguna cosa més, és una ‘guateque’ que té previst acabar-se dissabte a l’hora golfa. Quin espectacle, quina parella, quins grans Jonas Vingegaard i Tadej Pogacar, i quin caràcter el de Carlos Rodríguez, més ferm en la seva tercera plaça i amb una contrarellotge, dimarts, després de la jornada de descans d’aquest dilluns, que li és favorable sobre l’amenaça que ara té i que ja no és Jai Hindley sinó Adam Yates.
El segon dia als Alps es va deixar marxar una escapada perquè van canviar els plans quan a 128 quilòmetres de la meta, i amb els escapats controlats, un espectador insolidari va fer caure mig pilot, i com calia organitzar-se, els que anaven per davant van dir que adeu molt bones i ens veiem a la meta, on va triomfar el neerlandès Wout Poels, un vell escalador que semblava pedalar amb els llums apagats.
S’havien de deixar passar un munt de quilòmetres, fins i tot es podia menjar, amb becaineta posterior inclosa, perquè s’havia d’estar fresc com una rosa a l’abril per als quilòmetres finals, amb una trampa de gairebé tres quilòmetres que es deia cota dels Amerands, quin parany, i la pujada final a Saint-Gervais Mont Blanc.
Si algú podia pensar que aquesta cota de nom desconegut i amb només la modesta puntuació de port de segona categoria era poca cosa, només feia falta passar-la amb cotxe unes hores abans que els corredors per adonar-se’n que era una salvatjada. Els cicloturistes pujaven fent voltes i tan lents que fins i tot feia por que es desequilibressin; era una barbaritat.
I va ser el lloc on el conjunt de l’UAE, netament superior al Jumbo, va començar a fer de les seves, va esquerdar el grup principal, va fragmentar el petit pilot, tots en solitari i patint per darrere. Però Vingegaard, que sembla haver recuperat la frescor que indicava que potser començava a tenir data de caducitat, no es deixava anar dels companys de Pogacar ni a la de tres.
Havia començat el ‘guateque’ del Tour, sense copes a la mà, només amb bidons que es buidaven en un no-res sobre el cap o el clatell dels ciclistes. Interessant la tàctica de l’UAE. Tenien escapat Marc Soler, que al veure que no podia guanyar l’etapa, es va deixar anar per prendre una mica de l’aire càlid saharià que voletejava sobre els Alps per si el podien necessitar els líders per darrere.
Rodríguez es deixava veure i accelerava quan va observar que Hindley entrava en fase de patiment. I en això va arribar Adam Yates, tot a fer punyetes, a 26 per hora en rampes del 8 per cent, massa per a Carlos que, sense despenjar-se del tot, els veia una mica des de la distància.
El Tour entrava en fase de màxim voltatge, per suar encara més que amb la calor regnant als Alps. ¿Enganyava Pogacar Vingegaard? Dubtava el danès. No volia fer-li el joc al seu rival, perquè sap que el canvi de ritme del fenomen eslovè el pot matar. Fins i tot va semblar que era el món al revés quan Yates va deixar el seu líder i Vingegaard, i se’n va anar en solitari. Això segur que no. Era dolent per a Carlos perquè si li prenia més de 37 segons el feia baixar del podi. I en aquest punt del Tour el ciclista granadí no està per a bromes.
¡Al·leluia! Rodríguez va capturar Vingegaard i Pogacar. Yates era a pocs metres. Però llavors va aparèixer Soler per donar-li ànim. L’UAE ho volia tot, el mallot groc i el podi amb el ciclista britànic. Vingeggard, nerviós, mirava i mirava Pogacar. No s’atrevia a atacar-lo. Era un final d’etapa fantàstic.
¿Estava Pogacar tocat? Ni de conya. A 800 metres de la meta canvia el ritme. Carlos es despenja, però Vingegard aguanta. Soler fa l’últim servei al seu líder. Vingegaard llavors reacciona, gairebé es toquen a l’última corba i entren junts, amb el mateix temps i per deixar dimarts una contrarellotge de somni.
Notícies relacionades«Ara hauria d’aconseguir algunes diferències en la ‘crono’», diu Pogacar a la meta, sempre somrient. I és que s’ho està passant de meravella en el ‘guateque’. Només li falta ballar. «No vull pensar en la contrarellotge. Només concentrar-me en mi. Però ha sigut un bon dia per mi», explica Vingegaard sempre menys expressiu que el seu rival. Serà una contrarellotge per emmarcar.
