La ronda francesa
Vingegaard tritura Pogacar en una contrarellotge per a la història
El ciclista danès, en la seva més fantàstica actuació en el Tour, entra a la pàgina d’or de la carrera amb una ‘crono’ més perfecta que les que va fer Miguel Induráin en la seva època de glòria.
Mare, vull ser gregari.
Mai, mai, mai s’havia vist res igual en tota la història del Tour. Si Bernard Hinault, cinc victòries a París el contemplen, té una placa a la Cota de Domancy, que recorda la seva gesta en el Mundial de 1980, Jonas Vingegaard mereix que de seguida algú col·loqui la seva al costat de la del campió bretó. Ni Miguel Induráin hauria sigut capaç en només 22 quilòmetres de treure gairebé tres minuts al tercer classificat en una contrarellotge. Ell treia aquests temps, però en 65 quilòmetres de recorregut, com va fer a Luxemburg, el 1992, quan el van batejar com ‘l’Extraterrestre’.
Vingegaard hauria doblat tots els corredors que van actuar, la majoria de farcit, en la seva fantàstica exhibició. Tots, menys Tadej Pogacar, que es va deslliurar per tot just 22 segons, sabedor que no només ho havia donat tot, sinó que no ho havia fet malament, ni de bon tros, però lluny de l’espectacle que el jersei groc va oferir als Alps per deixar el seu rival eslovè tan tocat com la general del Tour.
Si la carrera no va quedar sentenciada simplement va ser perquè Pogacar és imprevisible, perquè no s’entrega, perquè queden dues etapes de muntanya, aquest dimecres la reina a Courchevel, i perquè morirà amb les botes posades. Però, certament, ho té molt difícil perquè ara es trobarà un Vingegaard crescut, en l'aspecte físic i en el mental, i amb 1.48 minuts per administrar forces i minimitzar qualsevol fragilitat.
Ho va intentar i ho va provar amb tots els seus arguments. Pogacar partia com un obús, però no va poder fer res amb unes cames de Vingegaard convertides en una arma de destrucció massiva. Només va poder acostar-se a ell a la meta, darrere del podi, a la zona reservada per als herois del Tour, i allà el va felicitar. ¡‘Chapeau’! Res, res se li podia objectar al ciclista danès. El seu company Wout van Aert, guanyador de les dues últimes contrarellotges llargues del Tour, va marcar el tercer millor temps. També hauria sigut doblat (van sortir amb dos minuts de diferència) ja que va quedar a 2.51 minuts del seu líder i jersei groc. Es va treure la gorra, va somriure a les càmeres i va homenatjar l’exhibició del seu cap de files.
La cota de Domancy era un parany amb percentatges que arribaven a l’11%. Tots els equips havien anat allà a entrenar-se, el mes passat, quan va acabar el Critérium del Dauphiné. ¿Canviem de bici? ¿Aparquem l’aerodinàmica, però alhora pesant ‘cabra’, la bicicleta de contrarellotge? ¿Pugem sobre la bici lleugera de muntanya, que pesa dos quilos menys? Era un debat amb una decisió difícil de prendre. A l’UAE, l’equip de Pogacar, ho van tenir clar. Però Vingegaard rodava impulsat amb una força supersònica, explosiva, com un marcià, si existissin, i no com un humà. ‘Pogi’, no hi havia res, absolutament res a fer. Vingegaard estava corrent a un nivell absolutament inabastable per a ell.
«Canviar la bici va ser l’elecció correcta». Pogacar va perdre 14 segons amb el canvi. No va guanyar res amb la decisió, però segurament el fenomen eslovè hauria sigut sotmès, colpejat i triturat per Vingegaard, que hauria fet qualsevol cosa perquè, tal com va dir el jersei groc, «era el millor dia de la meva vida». «Estic molt orgullós del que he fet, fins i tot jo mateix m’he sorprès, però el Tour no ha acabat».
Vingegaard arriscava en les baixades i estrenyia en les pujades. Pogacar feia el que podia. «¡Estàs conquerint el món! ¡Ets el millor!». L’hi cridaven al jersei groc des del cotxe del Jumbo. Ell ni aixecava el cap perquè li anaven indicant on eren els revolts i per on prendre’ls; un deliri, una obra d’art sobre una contrarellotge. Ningú havia fet res igual, ni Lance Arsmstrong, dopatge a part, ni Brad Wiggins, ni Chris Froome. Possiblement, per aquesta exhibició inabastable per a qualsevol ésser humà, Vingegaard es mereix guanyar a París.
«No he pogut fer res més. No ha sigut el meu millor dia, però aquest Tour no ha acabat, tot i que ho tinc més difícil que l’any passat», va dir Pogacar sense perdre el somriure, tot i que aquesta vegada estava més forçat que en altres ocasions. Més difícil que el 2022 i llavors va perdre contra el seu rival danès.
Ja no li val d’intentar atacar a la zona de tanques, com va fer en el Puy de Dôme, perquè amb dues etapes restants de muntanya, Vingegaard fins i tot es pot permetre no entrar al joc i que li prengui què, ¿10 segons? Tampoc li serveix saltar a dos o tres quilòmetres perquè el jersei groc el pot controlar en la distància per acabar perdent aquells 10 segons, absolutament insignificants, tal com si fos un esprint a la zona de meta.
Notícies relacionadesSi Pogacar vol guanyar el que té perdut, el més difícil encara, ha de rebentar el Tour, com si portés una agulla i la carrera fos un globus. I sona gairebé a ciència-ficció. Però ell és ‘Pogi’, l’únic que pot fer ombra a Vingegaard, i aquest dimecres té una impressionant pujada a la Loze, on s’ha de retorçar en percentatges del 24%. I, segurament, sacrificar el seu millor home, Adam Yates, que va arrabassar la tercera plaça de la general a Carlos Rodríguez per només cinc segons. I és que el dia se li va fer molt llarg, al jove granadí, sotmès com tots a una trituradora danesa anomenada Vingegaard.
