París bé val un Tour de França

Els cotxes francesos encara portaven matrícules grogues, en negre les dels més vells. Tots els vehicles mostraven aquests llums de boira groguencs que servien per identificar-los quan travessaven la frontera per la Jonquera o Irun.

La cançó d’Induráin

Els ciclistes, els que aconseguien acabar la prova, se sentien igual de feliços que ara quan recorrien la més famosa avinguda parisenca entre el bullici del públic. La diferència és que en aquell temps els espectadors arribaven d’Espanya i no feien altra cosa que cridar una cançó que es va fer famosa durant cinc anys de victòries consecutives: «¡Induráin, Induráin, Induráin!».

París era igual de car que ara i una espècie de satèl·lit a França, un país que no té res a veure amb la seva capital. Qui només ha sigut a París mai podrà presumir de conèixer França, terra de contrastos, on el nord no s’assembla gens al sud, ni en clima ni en costums, ni als territoris de l’interior, ni per descomptat a les terres alpines, ni a les alsacianes, plenes de pobles amb nom alemany.

Pobles cuidats

Sempre ressaltaré el carinyo que tenen a l’hora de cuidar els seus pobles on difícilment trobes aquests edificis de totxo dur i pur que trenca tot l’encant amb les velles construccions. Està clar que hi ha una altra França, la que tantes vegades reclama una mica de justícia i igualtat, però amb la qual difícilment et trobes quan recorres els territoris del Tour.

No veuràs mai, entre els milers d’aficionats que pugen els ports de la Grande Boucle en bici, els nois de la perifèria, segurament perquè no tenen diners per comprar-se aquestes bicis cares, que costen un ull de la cara, i a les quals difícilment pots aspirar quan no arribes a final de mes. I molt menys et pots plantejar anar de vacances a les carreteres del Tour, tot més car pel pas de la carrera.

L’exemple dels Estats Units

En altres països, com els Estats Units, el ciclisme és un esport de milionaris, els que encara fan cara de circumstàncies quan se’ls enumeren els pecats de Lance Armstrong i els que continuen viatjant a Europa, més ben dit, a França, per pujar pels monuments del Tour hores o dies abans que ho facin els herois del Tour.

En 32 anys i 33 Tours, França ha anat canviant i ha evolucionat, tal com ho han fet els països del voltant; la cobertura mòbil continua perdent-se quan vas per autopista i ja no diguem per carreteres departamentals, però ja es pot sopar a una hora digna en gairebé totes parts, menys al nord oblidat aquest any en l’edició més alpina de la història del Tour. I els preus han pujat com a tot arreu: si es pretén viatjar a França en els pròxims dies es recomana omplir el dipòsit abans de travessar la frontera.

I si es pretén preparar un viatge per disfrutar de la ronda francesa del 2024 es recomana fer-ho a l’octubre quan es presenti el recorregut perquè si s’espera al final de l’hivern o la primavera, tret que es pretengui dormir en una tenda de campanya, ja no quedarà un hotel o apartament turístic lliure en quilòmetres al voltant de la localitat de muntanya que servirà d’acollida a la prova.

Un final lluny de la capital

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Això sí, caldrà oblidar-se de París, perquè per una vegada i segurament sense que serveixi de precedent, el Tour no acabarà a la capital francesa. Ho farà a Niça perquè les autoritats franceses, per qüestions de seguretat, no volen agafar-se els dits amb els Jocs Olímpics a tocar.

El Tour del 2024 resultarà estrany i començarà a Florència i acabarà a la Costa Blava, lluny del bullit olímpic de París i més lluny encara dels records del primer Tour guanyat per Induráin, quan s’entonava el seu nom i començarà a semblar tan fàcil i senzill guanyar un Tour com menjar-se un entrepà de truita. Que equivocats que estàvem.