Nou jersei irisat
Espectacular exhibició de Van der Poel al Mundial de ciclisme
El corredor neerlandès guanya la medalla d’or en solitari a l’atacar a 23 quilòmetres de la meta i caure més tard després de destrossar la carrera. Wout Van Aert (plata) i Tadej Pogacar (bronze).
El Mundial més estrany de la història.
L’avi, el sempre etern Raymond Poulidor, havia guanyat una medalla de plata i tres de bronze en els Mundials. Com li va passar al Tour, sempre es va quedar lluny de l’or, el qual aquest diumenge ha aconseguit el seu net Mathieu van der Poel en un dels millors campionats del Món dels últims anys i el qual va acabar amb un podi esplèndid. Wout van Aert (plata) i Tadej Pogacar (bronze) van acompanyar el prodigi neerlandès, tot i que, per molt nom que portin sobre la bici, van quedar a anys llum de la meravellosa exhibició d’un corredor que en aquest 2023 ha sigut campió del món de ciclocròs i vencedor de la Milà - San Remo i la París-Roubaix... Déu n’hi do.
Moltes crítiques s’havia guanyat el circuit de la ciutat de Glasgow. Que si no era prou dur, que arribarien tots a l’esprint, que era impossible atacar i una condemna al més pur espectacle ciclista. Ves per on, els carrers de la ciutat escocesa van reivindicar el ciclisme d’atac, les ofensives a més de 100 quilòmetres de la meta i el que tantes i tantes vegades ha passat en aquest esport: són els corredors, amb la seva manera d’actuar, els que escriuen l’èpica i converteixen un recorregut en un territori salvatge.
Salvatge, sense més ni més
Perquè salvatge ho va ser Glasgow, amb els seus repetjons que al final sí que van ser espectaculars i decisius, i perquè només 51 ciclistes van acabar la prova destrossada per Van der Poel, el primer corredor de la història que en un mateix any es converteix en campió del món de carretera i ciclocròs, curiosament, sobre la terra, amb Van Aert, com aquest diumenge, en segona posició. I, compte, perquè en aquests Mundials de Glasgow, on la Unió Ciclista Internacional (UCI) ha reunit totes les disciplines, el net de Poulidor també pot ser la setmana que ve campió del món de bicicleta de muntanya. I, a l’octubre, de gravel.
Evenepoel, sense forces
Ell mai serà un heroi del Tour, tot i que hagi guanyat etapes i fins i tot s’hagi vestit de groc, cosa que no va fer l’avi. Fa unes setmanes només se’l va veure llançant l’esprint al seu company belga Jasper Philipsen. I poc més. Però es va preparar i es va mentalitzar per vestir el jersei irisat. Fins i tot van donar la volta al món unes imatges de Van der Poel saltant als repetjons de Glasgow, a la mateixa zona, a 23 quilòmetres de la meta, on va fer sortir els colors a Van Aert, Pogacar i a l’excampió del món –al final, medalla de xocolata– Mads Pedersen. Es va preparar a consciència i va ser prou llest perquè una Bèlgica, sense acord entre Van Aert i Remco Evenepoel, defensor del títol i que es va quedar sense forces de tant demarrar, li fes tota la feina bruta.
¡Se cae Van der Poel en plena huida hacia la victoria! 😰#GlasgowScotland2023 pic.twitter.com/nxWzB7yHoC
— Eurosport.es (@Eurosport_ES) 6 de agosto de 2023
Ell anava al seu aire, a deixar madurar l’italià Alberto Bettiol, el que va atacar la zona d’avituallament –gaire noble, tot i que legal, no va ser l’acció–, a treure de polleguera un Van Aert, que va tornar a flectar el genoll, i a un voluntariós Pogacar.
L’atac de Van der Poel va ser exagerat, com la ràfega de vent que s’emporta tots els apunts quan s’obre una finestra a l’atzar. De sobte, es va quedar sol al capdavant del Mundial. A 23 quilòmetres d’acabar la prova, els neerlandesos ja van començar a endevinar que 38 anys després d’haver-ho fet Joop Zoetemelk tornarien a tenir un campió del món.
🏆🌍 ¡Van der Poel es 𝘾𝘼𝙈𝙋𝙀𝙊́𝙉 𝘿𝙀𝙇 𝙈𝙐𝙉𝘿𝙊! #GlasgowScotland2023 #GlasgowRTVE
— Teledeporte (@teledeporte) 6 de agosto de 2023
🔙 Hacía 38 años que su país, Países Bajos, no conseguía el Mundial
¡Qué espectáculo nos han brindado! ¡Más de 6 horas subidos en la bicicleta! pic.twitter.com/x4YZYOEfTg
I això que es van emportar un ensurt tremend. Plovia a Escòcia. Quedaven 16,5 quilòmetres. Tot lligat i ben lligat per Van der Poel. Agafa una corba, li derrapa la roda posterior i es clava una patacada contra les tanques. El mallot queda mig trencat, trenca el tancament de la sabatilla dreta, però almenys la bici està intacta. Triga una mica a tornar a pedalar, però no només perd segons, sinó que de seguida els torna a guanyar.
D’allà fins al final va ser un festival de Van der Poel, perquè el seu avi, mort el 2019, se sentís orgullós... I també el seu pare Adrie, que el 1983 va guanyar la medalla de plata per darrere de Greg Lemond. Espectacular. No hi ha cap altra paraula per definir la proesa de Van der Poel.
Només dos espanyols van acabar la prova. Álex Aranburu va ser 19è i Iván García Cortina va acabar en la posició 30a. Ion Izagirre va ser el més actiu però va abandonar per caiguda.
