Els 'altres' coloms

No cal ser un experimentat ornitòleg per arribar a detectar que als carrers, les places i altres àmbits del medi urbà és cada vegada més nombrosa la presència de dues espècies de colom, o de la família dels coloms, que fa tot just una dècada eren una autèntica raresa. S'assemblen i fins i tot tenen hàbits compartits amb els coloms roquers domèstics -els grisos de tota la vida-, com ara acostar-se ràpidament allà on detecten molles de pa a terra i dur a terme vols a baixa altura, però no són el mateix: una espècie, el tudó (en castellà, torcaz), és robusta i té un característic bec ataronjat, entre altres peculiaritats; l'altra, la tórtora turca, és més petita i destaca pels tons bruns o cendrosos del seu plomatge, a més de pel seu inconfusible cant gutural (u-u-u-u).

L'expansió del tudó i de la tórtora a les ciutats de Catalunya, i en general d'Espanya, segueix processos diferents. La primera és una espècie autòctona però fins ara gairebé exclusiva de medis boscosos, on pot arribar a ser abundant; la segona, en canvi, originària d'estepes i cultius del Pròxim Orient, Turquia i el Pakistan, ha arribat fins aquí després de colonitzar bona part d'Europa en un procés que es va iniciar al segle XIX. Aquesta expansió és natural, no induïda per l'home, però òbviament obeeix a la gran capacitat de les dues espècies per adaptar-se als ambients antròpics i a una dieta cosmopolita. En definitiva, a sobreviure com si fossin coloms roquers.

A totes les comarques

Excepte algunes deteccions esporàdiques, els primers nuclis reproductors de tórtora turca a Catalunya es documenten a principis dels anys 80 al Maresme, Tarragona i Ripoll, però la gran expansió comença en la dècada posterior. La primera citació a Espanya és del 1960 a Astúries.

Segons dades de l'Institut Català d'Ornitologia (ICO), la tórtora turca ja està consolidada actualment a totes les comarques catalanes, incloent-hi la Vall d'Aran, malgrat que els nuclis principals estan situats a la costa i a algunes ciutats de l'interior del territori, com Lleida, Manresa, Granollers, Girona i Vic. Marc Anton, especialista de l'ICO, explica que «les poblacions han augmentat a Barcelona un 7% anual durant l'última dècada, un ritme només superat per la cotorra de Kramer». Ni garses, ni gavines, ni merles, ara tan ubiqües, s'hi aproximen en rapidesa. La tórtora turca mostra predilecció per zones enjardinades on hi hagi llavors i fruits de plantes herbàcies. «Abans criava exclusivament en arbres, però ara n'hem vist fins i tot en fanals», afegeix Anton.

L'expansió del tudó en el medi urbà també és molt recent. A diferència del que passa als boscos, amb nombrosos exemplars migratoris que vénen a passar l'hivern, a les ciutats és una espècie sedentària que es pot observar durant tot l'any. «A Barcelona, la seva població s'ha més que duplicat des del 2002», prossegueix Anton. En aquest sentit, el també ornitòleg Ricardo Ramos posa l'exemple del parc de Diagonal Mar: «Fa una dècada no se n'hi veia cap, però aquesta primavera, en canvi, n'he arribat a comptar fins a 24 exemplars».

Notícies relacionades

Un estudi en ratolins suggereix que l’aspirina «té potencial» per frenar la metàstasi

La crisi climàtica incentiva l’arribada de microbis africans a Catalunya: «Detectem bacteris resistents als antibiòtics a l’aire»

Segons Ramos, els tudons troben a les ciutats un ambient òptim -està prohibit caçar-los- i una gran disponibilitat d'aliment: «A l'època de la tardor s'empassen les glans d'alzines i alzines sureres, un fruit que cap altra espècie pot pair, i a l'estiu s'afarten de les móres de les moreres. Aprofiten els recursos», resumeix. Els tudons, això sí, continuen creant els seus nius en branques d'arbres.

No hi ha motius, almenys de moment, perquè s'hagin de catalogar les tórtores turques i molt menys els tudons com a aus invasores perquè no es té constància de cap afectació ressenyable sobre la fauna autòctona o sobre activitats humanes. És més, Ramos afirma que és un error atribuir a la tórtora turca el descens observat en les poblacions de tórtora comuna, l'autòctona, «atès que es tracta d'una espècie migratòria i forestal que no entra en competència amb la turca, que a Catalunya és essencialment urbana».