Cap a l'Ítaca química

Quan el 2005 la comunitat científica va decidir prescindir de la paraula wolframi com a sinònim per a l’element tungstè, diversos químics espanyols es van indignar. Wolframi era el nom proposat pels Elhúyar, els dos germans bascos que el van descobrir el 1783. Tungstè, en canvi, és una paraula d’origen suec, tal com ho era un altre científic que va intervenir en la troballa però sense ser-ne el descobridor. La troballa de nous elements químics ha convertit la taula periòdica en un camp de batalla en el qual la creativitat es desplega al costat de l’orgull.

L’anècdota ve a compte del reconeixement oficial de quatre nous elements anunciat el 30 desembre per les organitzacions científiques internacionals IUPAC i IUPAP, encara que la confirmació arriba més d’una dècada després de la síntesi del primer d’aquests elements. Les dues organitzacions han aplicat un rigorosíssim protocol per confirmar els descobriments i qui en són els autors. No obstant, l’equip russo-nord-americà que ha trobat tres dels elements també reclama mèrits sobre el quart, que ha sigut atribuït a un equip japonès. Ara, els descobridors tindran el privilegi de batejar-los.

Les troballes formen part d’una carrera d’un segle i mig per omplir els buits de la taula periòdica. En concret, completen la setena (i de moment última) línia de l’esquema de Mendeléiev. La taula ordena els elements químics segons les característiques dels àtoms que els formen. La classificació presentava al principi uns buits que s’han anat omplint: primer va ser amb elements trobats en la naturalesa, i després –després de l’urani, element 92– amb elements fabricats en laboratori. A partir d’aquell nombre, els àtoms són tan grans que es desintegren. Els incorporats ara, el 113, 115, 117 i 118, són metalls superpesats que no duren més que mil·lèsimes de segon. 

Però la recerca de nous elements és alguna cosa més que omplir buits. Alguns materials ignots en els temps de Mendeléiev s’han convertit en imprescindibles, com el germani dels transistors i el neodimi dels imants. «Els quatre nous elements són tan inestables que és difícil tenir-ne un nombre suficient d’àtoms per constituir un sòlid o pensar en aplicacions», observa Santiago Álvarez, catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat de Barcelona.

No obstant, la troballa ens acosta a la mítica «illa de l’estabilitat» de la taula periòdica. «Als anys 60, els físics van aventurar que determinades proporcions de protons i neutrons en el nucli podrien generar àtoms estables, fins i tot molt grans», prossegueix Álvarez. Aquests materials tindrien propietats inimaginables. Els quatre elements nous tenen proporcions pròximes a les previstes per a l’illa de l’estabilitat.

Notícies relacionades

Els pares sí que tenen un fill favorit, segons un nou estudi

Reduir un 25% el trànsit a Barcelona permetria evitar més de 200 morts per contaminació a l’any

Davant l’aposta en joc, la IUPAC i la IUPAP han extremat la cautela per atribuir els descobriments. «La taula periòdica és el camp amb més polèmiques de prioritat», explica José Ramón Bertomeu, director de l’Institut López Piñero d’Història de la Medicina i de la Ciència de la Universitat de València. «El descobriment està associat sovint amb l’orgull nacional. Als anys 80 hi havia tres grups d’investigadors, dels Estats Units, Alemanya i Rússia, que es van embrancar en múltiples polèmiques sobre la troballa de diversos elements. Alguns dels elements situats entre el 100 i el 109 van arribar a tenir tres noms alhora», explica. De fet, en la seva nota sobre la troballa dels elements 115, 117 i 118, el laboratori Lawrence Livermore subratlla: «Vam presentar un article sobre la troballa del 113 […] al mateix temps que el grup japonès».

Els noms són un altre tema delicat. La IUPAC i la IUPAP exposaran les propostes dels descobridors a l’escrutini públic. «Gràcies a aquest procés es va canviar el símbol del Copernici (primer anomenat Ununbi) de Cp a Cn, per evitar la confusió amb un compost químic anomenat Cp», explica Álvarez. «Els noms reflecteixen la cultura», afirma Bertomeu. «A la segona meitat del segle XIX es van aplicar noms com gal·li o germani, els anomenats elements nacionalistes», insisteix. L’historiador té ganes de veure la reacció dels científics a la proposta de batejar un element amb el nom de lemmi, en honor del desaparegut Lemmy Kilmister, líder del grup Motörhead, de heavy metal (metall pesant).