La UPC es posa en òrbita

A les instal·lacions del NanoSat Lab de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), una gran pantalla mostra la situació de diversos satèl·lits que en aquests moments estan recorrent el cel. Un d’ells, batejat com a CubeCat-2, un petit paral·lelepípede de 24 x 34 x 10 centímetres, forrat amb una coberta de panells que li subministren energia, va ser concebut, dissenyat i desenvolupat en aquestes mateixes instal·lacions per un equip de professors, alumnes i joves enginyers.

El nanosatèl·lit universitari, que és el primer satèl·lit 'made in Catalunya', va ser llançat amb l’èxit el 15 d’agost des de la base xinesa de Jiuquan i ben aviat s’espera començar a rebre les primeres dades dels tres equips científics que porta a bord.

El CubeCat-2, porta a bord tres experiments per demostrar la viabilitat de diverses tecnologies «vinculades a l’ús els senyals dels sistemes de navegació per satèl·lit, com GPS, Galileo o Glonass», com destaca Adriano Camps, professor del Departament de Comunicacions i Teoria del Senyal de la UPC i un dels responsables del NanoSat Lab. També té un magnetòmetre experimental concebut per a e-Lisa, el futur observatori d’ones gravitacionals de l’Agència Espacial Europea (ESA).

ESPAI DISPONIBLE A LA XINA

Per al llançament, el nanosatèl·lit de la UPC i dos enginys universitaris més del mateix tipus, coneguts genèricament com a Cube-Sats, van aprofitar a l’agost l’espai disponible en un coet xinès LM-2D, que tenia com a missió essencial posar en òrbita un ambiciós satèl·lit anomenat Mozi-Quess, dedicat a explorar les possibilitats de la quàntica en les comunica­cions.

El CubeCat-2, que pesa uns set quilos, es va situar en una òrbita gairebé esfèrica a uns 500 quilòmetres d’altura. «Cada dia passa dues o tres vegades per damunt nostre, però sempre emet senyals que poden ser detectats en altres racons del món. Sabem que està bé», explica l’investigador Ricard Castellà.

És en certa manera un enginy senzill, sense propulsió pròpia i amb una vida útil estimada de dos anys. Bona part de la tecnologia que porta a bord existeix comercialment al mercat. No obstant, els nanosatèl·lits del tipus CubeSat tenen les mateixes funcionalitats que un satèl·lit convencional. «Amb ells pots provar coses a l’espai que no ha provat mai ningú abans -recorda Camps-, com posar en òrbita càrregues útils per fer experiments o per analitzar el comportament d’un material».

El projecte en si es va iniciar el 2011, un termini relativament ràpid si tenim en compte que es tracta d’un enginy universitari. De fet, a causa de la disponibilitat del llançador xinès, ha acabat avançant un altre satèl·lit de la UPC desenvolupat amb anterioritat, el CubeCat-1, que encara espera ser posat en òrbita des dels EUA.

Notícies relacionades

La crisi climàtica incentiva l’arribada de microbis africans a Catalunya: «Detectem bacteris resistents als antibiòtics a l’aire»

El risc d’impacte de l’asteroide 2024 YR4 contra la Terra s’eleva fins al 3,1%, el més gran mai pronosticat per a aquest tipus d’esdeveniments

La càrrega útil principal del CubeCat-2 és el reflectòmetre Pycaro, que està dissenyat per comparar un senyal directe procedent de sistemes de navegació per satèl·lit (o GNSS en anglès) amb el mateix senyal que s’ha reflectit a la Terra. «Per tant -explica la UPC-. Pycaro funciona com el que s’anomena un radar biestàtic, és a dir, sense emetre senyal, només captant les que emeten altres sistemes». Mitjançant aquest tècnica «es podran obtenir dades molt precises d’altimetria oceànica o de l’estat del mar, entre altres aplicacions», diu el responsable del NanoSat Lab.

Al marge dels experiments, CubeCat-2 posseeix així mateix una clara vocació educativa, ja que permet que els estudiants entrin en contacte directe amb el món dels satèl·lits, incloent-hi el disseny o l’anàlisi de les dades obtingudes. «Per a molts alumnes és un gran repte, a vegades un repte no apte per a impacients, ja que una cosa d’aquest tipus no s’organitza en tan sols un any», acaba dient Camps.