Ciència, política i postveritat

Fa unes setmanes, el diari The New York Times va iniciar una campanya encapçalada amb amb aquesta frase: «La veritat és difícil. Difícil de trobar. Difícil de conèixer. La veritat és més important ara que mai». Aquest dissabte, 22 d’abril, el dia de la Terra, en unes 500 ciutats de tot el món s’han mobilitzat científics de totes les disciplines i matèries reivindicant el paper de la recerca i de la ciència en l’avanç de la humanitat i en la presa de decisions públiques. 

L’actitud de Donald Trump, tan negativa i poc respectuosa amb el conjunt d’evidències científiques que sustenten les polítiques ambientals i altres polítiques públiques, la retallada brutal als fons que sostenien aquestes recerques, així com els precedents en el cas del brexit o la tendència a fer prevaldre les emocions o la nacionalitat per sobre de les dades i el treball acadèmic, han anat exacerbant els ànims dels científics dels Estats Units i de moltes altres parts del món.   

Es detecta un corrent antiintel·lectualista que és aprofitat intel·ligentment per polítics que fan prevaldre la simplicitat i la connexió emocional a la qualitat i el suport científic de les seves asseveracions. I, en aquest sentit, des de les mateixes esferes acadèmiques s’admet que ha faltat comunicació, interès per la connexió concreta amb les necessitats socials, i ha faltat capacitat d’involucrar la gent en els propis processos de recerca i a assegurar l’impacte d’aquestes en la millora concreta de les condicions de vida. Ha prevalgut moltes vegades més el fet d’aconseguir publicar en un journal acadèmic rellevant que atendre l’impacte i disseminació social del que s’investiga. 

Evidentment, a aquesta distorsió hi ha contribuït el mateix sistema d’incentius i avaluació que se segueix en el món acadèmic i científic, on només compten les publicacions en revistes d’impacte, i qualsevol altra tasca d’implicació social i d’involucrar-se en processos de transformació col·lectiva són menyspreats per irrellevants o molt difícils de mesurar.

A molts treballadors, a molta gent de l’àmbit rural, a molta gent dels barris perifèrics de les grans ciutats no és fàcil convèncer-los que la tasca dels científics és rellevant a les seves vides. I d’això s’aprofiten Trump, Farage i altres polítics ara en voga. El món acadèmic i científic ha de connectar més directament amb les comunitats locals, establint aliances duradores i efectives pels dos costats que reforcin el paper social de la recerca i facin més difícil la seva estrangulació.

La construcció de les polítiques públiques en democràcia es basa en la capacitat d’argumentar bé la definició del problema que es vol intentar resoldre o reconduir i també fonamentar adequadament les alternatives de solució que es proposen. Per fer-ho de manera sòlida és necessari que els diferents actors implicats i, evidentment, les institucions encarregades de prendre decisions i portar-les a terme, disposin de les dades necessàries. 

Notícies relacionades

Protesta amb mètode científic

¿Què són les tempestes solars?

Les dades per si mateixes no ens diuen quin és el problema ni la manera de resoldre’l, però sí que permeten construir i defensar de manera més consistent les solucions o propostes que constituiran la política pública o el programa que es vulgui tirar endavant. El que passa és que el fet de tenir criteris clars en el sentit de prendre decisions basades en evidències deixa de costat que els ciutadans no tenen perquè compartir el que per als experts i per a la majoria de científics està plenament acceptat. En els temes ambientals ja fa anys que s’és conscient d’això, però no s’ha fet tot el necessari per superar aquesta distància.

Manipulació informativa

No ens enfrontem a una cosa completament nova. La propaganda i la manipulació han existit sempre. L’expressió postveritat pot resultar una novetat, però no ho és l’impuls autoritari contrari a qualsevol confrontació amb la veritat que queda darrere d’aquesta expressió. Aquest és precisament el perill, que oblidem que aquesta manipulació informativa i aquesta retòrica agressiva i xenòfoba acabi legitimant fenòmens ben coneguts de repressió, violència i coerció. D’aquí ve la necessitat d’actuar i respondre a aquesta amenaça a la convivència democràtica. I la Marxa per la ciència d’ahir és una part significativa de la resposta.