Un nas per detectar el càncer

Des de fa unes quantes dècades els investigadors intenten trobar la prova definitiva per detectar un càncer de pulmó en un estadi incipient, abans que el tumor creixi i resulti més difícil de tractar. I no hi ha manera. «És l’únic dels quatre càncers d’alta incidència entre la població –el de mama, el de còlon, el de pròstata i el de pulmó– que encara no disposa d’un mètode per a un diagnòstic precoç», explica Ángela Guirao, cirurgiana toràcica a l’Hospital Clínic de Barcelona. «Ens trobem que, en un 75% dels casos, quan a una persona se li confirma que té la malaltia, aquesta ja està en una situació avançada», assenyala la doctora.

L’alè ha obert ara una porta a l’esperança. «Hem comprovat que l’alè d’un pacient de càncer de pulmó té components que el fan peculiar, conté alguna substància que el fa perceptible a l’olfacte dels gossos», detalla Guirao. La també investigadora de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps) acaba de publicar un article a l’European Journal of Cardio-Thoracic Surgery en què explica la seva última troballa: un gos degudament ensinistrat ha sigut capaç de detectar, només per l’olor i amb un marge d’error mínim, si una persona té o no càncer de pulmó.

«El següent pas, que no serà senzill, consistirà a desenvolupar un dispositiu capaç de fer la mateixa tasca que el gos», indica la doctora. L’objectiu no és cap altre que crear «un patró a partir dels indicis que ens ha facilitat el gos» i fabricar un nas artificial que permeti fer un diagnòstic precoç del càncer de pulmó. «I possiblement per a altres tipologies de càncer», aventura Guirao.

Un pagès de tres anys i mig

El gos que ha aconseguit identificar l’olor del càncer no és un gos qualsevol. Es diu Blat, és un labrador mestís, té gairebé tres anys i mig i viu molt a prop de Collserola, amb la seva mestressa i entrenadora, Íngrid Ramon. «Que els gossos detecten càncers és un fet que ja està molt documentat», precisen tant la doctora com l’ensinistradora, especialitzada en gossos d’assistència i detecció. «Hi ha hagut molta literatura sobre aquesta qüestió, des que el 1974 la revista mèdica The Lance va publicar un primer article que en parlava», explica la investigadora de l’Idibaps.

L'ensinistrament va començar amb les clàssiques consignes d'obediència bàsica. «El típic sit, o que sabés caminar pel carrer amb la corretja… Un temps després va començar a identificar tubs d'assaig amb l'alè de malalts de càncer i en sis mesos va ser capaç d'encertar en percentatges altíssims», subratlla Ramon. La prova consisteix a donar-li per ensumar al Blat uns materials de llana impregnats amb l'alè de pacients i conservats en uns recipients cilíndrics.

Íngrid Ramon, que ha treballat anys als Estats Units i el Regne Unit, va començar a col·laborar amb l’institut vinculat al Clínic «preparant gossos per atendre pacients diabètics que fossin capaços de preveure una hipoglucèmia o una hiperglucèmia». El treball amb el Blat i el càncer de pulmó va començar quan l’animal era poc més que un cadell. «Tenia 11 mesos i va arribar a mi perquè el seu propietari, per motius personals, no se’n podia fer càrrec. Em va demanar ajuda per veure si coneixia alguna família que el volgués, però al final me’l vaig quedar jo», explica la propietària de l'animal.

Tumors de tan sols quatre mil·límetres

Notícies relacionades

Gossos que salven vides

¿Què són les tempestes solars?

«L’alè és recollit mitjançant una senzilla espirometria», explica. Si la mostra és negativa, és a dir si la persona no té càncer, el Blat té una taxa d’èxit del 98%. Si és positiva, del 95%. «Els casos fallits han sigut perquè l’alè que se li havia proporcionat era de persones amb càncer en estadis avançats. I ell està preparat només per identificar l’alè de pacients en estadis inicials», precisa Ramon.

L’olfacte del Blat ha permès detectar tumors de tan sols quatre mil·límetres. «És una detecció precoç en tota regla», destaca la doctora Guirao. Amb les proves diagnòstiques actuals, és molt difícil saber si un quist tan petit és o no cancerigen. «I això obliga a fer que, quan hi ha la més petita sospita, els portadors d’aquests tumors s’hagin de veure sobreexposats a proves de TAC de tòrax, perquè, davant el dubte, se’ls fa tornar al cap de pocs mesos o setmanes», indica.