No hi ha ovnis a l'estrella de Tabby

Les gegants infraestructures alienígenes que, segons una hipòtesi, es mouen al voltant de l’estrella KIC 8462852 fent minvar excepcionalment la seva brillantor són amb tota probabilitat núvols de pols excepcionalment grossos. Així ho apunten dos estudis publicats a començament d’any i basats en l’observació de quatre «apagades» de l’estrella, detectades la primavera del 2017.

Els treballs, firmats per un centenar d’investigadors, analitzen mesures realitzades per telescopis d’arreu del món. Entre els mesos de març i desembre del 2017, aquests es van apuntar gairebé cada dia cap a aquesta estrella, que es considera la més misteriosa de l’univers.

L’estrella de Tabby (el seu nom més amable, inspirat en el de la seva descobridora, l’astrònoma de la Universitat de Louisiana Tabetha Boyiajian) està a 1.480 anys llum de la Terra, a la constel·lació del Cigne. Seria una estrella com n’hi ha tantes (gran com un sol i mig i 1.000 graus més càlida), si no fos perquè la seva brillantor oscil·la de forma descomunal.

El 2013 i el 2015, la seva lluminositat va baixar fins un 20%, segons dades del telescopi espacial Kepler. A més de ser una reducció no observada en altres estrelles, aquests desmesurats parpellejos van tenir lloc sense cap periodicitat. Aquest comportament és tan inexplicable que els astrònoms van arribar a desenterrar la idea de les esferes de Dyson: enormes infraestructures maniobrades per civilitzacions extraterrestres.

Parpelleig al maig

El maig del 2017, l’estrella de Tabby va tornar a baixar de sobte la lluminositat. En aquesta ocasió va perdre només un 2% de brillantor, però tenia telescopis de tot el món observant-la. Les lents del Kepler van captar una imatge en blanc i negre, i aquesta vegada es van poder analitzar els colors que componen la seva llum.

«Les reduccions eren molt més intenses en el blau que en el verd i molt petites en el vermell i l’infraroig», diu Bradley Schaefer, astrofísic de la Universitat Estatal de Louisiana i coautor d’un dels treballs. «Si el que hi hagués al mig fos un objecte opac, la baixada de llum hauria de ser igual en tots els colors: ha de ser translúcid», explica Hans Deeg, investigador de l’Institut d’Astrofísica de les Canàries i coautor de l’altre article.

«Queden descartats els objectes rocosos, asteroides, planetes amb anells i les infraestructures alienígenes», conclou Enrique Herrero, de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC). Encara que les construccions alienígenes fossin semitransparents, haurien d’emetre almenys una mica de calor, perquè consumirien energia. Però no hi ha cap rastre de calor. El més compatible amb aquest fenomen serien núvols de pols astronòmica: partícules de roca d’entre una mil·lèsima de mil·límetre i un mil·límetre.

«És un pas endavant molt important: és el tipus d’observació que necessitàvem», afirma Daniel Angerhausen, investigador de la Universitat de Berna no implicat en els últims treballs i que va estudiar anteriorment l’estrella de Tabby.

Polseguera sense precedents

La mida d’aquests núvols, en tot cas, tampoc té precedents. «Ha de ser un núvol de talla comparable amb la de l’estrella», afirma Deeg. Les mesures són incompatibles amb els discos de pols que envolten les estrelles joves i a més la de Tabby no ho és.

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

«Veiem la pols, però no veiem l’objecte que l’emet», prossegueix Deeg. Podria haver-la ocasionat un planeta, un asteroide o un cometa que haguessin col·lisionat amb un altre objecte, però les observacions no encaixen tampoc amb aquesta hipòtesi. Una explicació alternativa seria que un procés intern a l’estrella en fes minvar la brillantor, però no hi ha cap fenomen físic conegut que produeixi un efecte tan espectacular.

Ara, els científics esperen una apagada de mida més gran. «Després d’aprendre tant de les observacions d’any passat, és quan comença la part autènticament divertida», afirma Tabetha Boyiajian.