John Harrison, el rellotger que va crear el GPS del segle XVIII

John Harrison, de qui avui es compleixen 325 anys del seu naixement, va ser un fuster i rellotger britànic, famós per haver dissenyat i posat en funcionament al segle XVIII el primer cronòmetre marí d'alta precisió, capaç de determinar la longitud amb exactitud quan s'han recorregut llargues distàncies. El seu mèrit principal és haver resolt el problema de la longitud mitjançant la utilització de cronòmetres construïts per ell mateix.

I és que qualsevol marí expert podia calcular la latitud mitjançant la durada del dia, l'altitud del Sol o les estrelles de l'horitzó, però determinar la longitud de manera senzilla i precisa era un seriós problema. Tant, que, en plena fase de conquistes i exploracions marítimes, les corones francesa i espanyola intentaven solucionar a qualsevol preu. No obstant, van ser els anglesos els que van sortir victoriosos.

La sèrie de rellotges

Per cada 15 graus que un es desplaça cap a l'est, s'avança una hora respecte a l'original. De la mateixa forma, quan ens desplacem cap a l'oest, perdem una hora respecte a l'hora del lloc de partida. Així, si se sap l'hora local en dos punts de la terra, podem usar la diferència entre elles per calcular la distància en longitud entre aquests dos punts.

El 1714, el Govern anglès va oferir 20.000 lliures a qui pogués determinar la longitud amb un error de mitjà grau (dos minuts de temps). El mètode proposat havia de provar-se en un vaixell en navegació. Per avaluar les proposta es va constituir el Comitè de la Longitud.

John Harrison, llavors ja rellotger reconegut, va dissenyar per al repte un rellotge portàtil, amb rodes dentades de fusta, buscant que tingués la mateixa precisió que els millors rellotges de peu de la seva època. Entre el 1730 i el 1735 Harrison va construir el H-1 (Harrison primer) que en essència era igual que els rellotges de precisió que el ja construïa, però en aquest cas portàtil. La corda li permetia funcionar durant un dia, totes les parts mòbils estaven contrabalancejades i controlades per molles perquè, a diferència dels rellotges de pèndol, fos independent de la direcció de la gravetat.

 Els germans Harrison van fer un viatge pel riu Humber per comprovar que funcionava correctament i el 1735 es va entregar a George Graham, es va convocar una expedició marítima fins a Lisboa per provar la precisió de la màquina i finalment el 30 de juny de 1737 es va reunir el Comitè de la Longitud (per primera vegada en 23 anys) per examinar la maquinària. Harrison, en lloc de donar per acabat el seu treball, va sol·licitar més fons.

En 1741 va presentar una altra maquinària al Comitè de la Longitud: el H-2. Però el mateix Harrison va convèncer els membres que el seu treball no estava acabat. Harrison, que llavors tenia 48 anys i vivia a Londres, es va tancar al seu taller i no es va saber gairebé res d'ell en els 20 anys que va trigar a construir la versió H-3.

Hi va haver un rellotge més en la sèrie, el penúltim, el H-4 de 1760, el més petit de la sèrie. El Consell va determinar aquell mateix any fer les proves marítimes dels dos rellotges (el H-3 i el H-4) en una travessia marítima en què aniria el seu fill William i els dos rellotges rumb a Jamaica. El H-4 es va endarrerir sols cinc segons després de 80 dies navegant per alta mar. Al tornar del viatge el rellotge va complir amb les expectatives fixades pel Consell, però hi va haver problemes d'última hora que van posar en dubte les comprovacions realitzades a Jamaica per William.

El model definitiu

Es va proposar realitzar una altra prova:  el 1764 van salpar cap a Barbados i va tornar a superar amb èxit els assajos. El Comitè va trigar a acceptar les dades d'aquest segon viatge, però mentrestant, altres expedicions (entre les quals es pot trobar la del capità James Cook) es van succeint, i totes elles amb gran èxit en els seus resultats. Mentre s'esperava la decisió del Comitè, Harrison va començar el disseny del seu últim rellotge, el H-5. En aquells dies es considerava ostatge del Comitè per les nombroses i injustificades negatives a atorgar-li el premi acordat, i va considerar que després de tres anys de reclamacions ja n'havia tingut prou, ja que se sentia  dolgut al ser utilitzat per uns cavallers de qui esperava un millor tracte.

Ajuda del rei

En conseqüència, mentre s'estava provant en alta mar el primer exemplar del H-5, va decidir construir un segon exemplar del nou cronòmetre, que va presentar al rei Jordi III per sol·licitar la seva ajuda. Després de l'audiència amb el seu fill William, que li va explicar la situació del seu pare i dels seus rellotges, el rei es va mostrar extremadament molest amb l'actitud del Comitè de la Longitud. Va provar personalment el segon exemplar del H-5 a palau, i després de deu setmanes d'observacions diàries (entre maig i juliol de 1772), el cronòmetre va mostrar una precisió d'un terç de segon per dia. Jordi III va aconsellar llavors al Parlament que s'entregués el premi complet a Harrison, després d'amenaçar de comparèixer davant la Cambra per reprendre personalment els parlamentaris. Finalment, el 24 d'abril de 1773, quan ja tenia 80 anys d'edat, Harrison va rebre del Parlament un premi recompensant els seus èxits per la quantitat de 18.750 lliures, però no va obtenir el premi oficial (que mai es va atorgar a ningú).

El geni que va sortir de la fusteria

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

Es coneixen pocs detalls dels primers anys de Harrison. Se sap que va néixer a Foulby (Yorkshire) i que era el primer dels cinc germans que finalment hi hauria a la família. John era fill d'un humil fuster i no és gens estrany que ja des dels inicis de la seva joventut mostrés indicis seriosos de la seva gran habilitat per construir i comprendre el funcionament de diferents maquinàries. Alguns biògrafs expliquen que durant un atac de verola als 6 anys va haver de quedar-se al llit, i durant aquest temps es va dedicar a indagar i dissenyar mecanismes de rellotgeria. Molts autors posen la història en dubte pel caràcter humil de la família.

Durant els 30 primers anys de la seva vida Harrison va ser un humil fuster que va passar desapercebut. Només se sap que va acabar el seu primer rellotge de pèndol el 1713 (abans de complir 20 anys), i no se sap com es va poder ficar en aquest projecte, i menys quins coneixements previs va aplicar. Aquest primer rellotge s'exposa al museu del Gremi de Rellotgers, a Guildhall (Londres). El més singular d'aquest rellotge no és que fos  la seva primera creació, sinó que va ser construït íntegrament en fusta de roure i boix. Harrison va construir després dos rellotges de fusta més, en els anys 1715 i 1717.