Fam per demà

Que els rectors de les tres principals universitats de Catalunya, habitualment molt prudents, hagin manifestat públicament el seu desacord amb l’actuació de la Generalitat resulta inquietant. Que sigui la segona vegada que ho fan en pocs mesos ha de fer saltar totes les alarmes. ¿Tan greu és el problema?

És de sobres sabut que els preus de les matrícules universitàries han pujat molt a Catalunya: entre el 2009 i el 2015, els ingressos de les universitats públiques per aquest concepte van augmentar un 68% per sobre de l’IPC. Probablement no és tan notori que l’augment dels preus, malgrat la seva magnitud, no ha compensat la substancial retallada de gairebé un terç (-32%) del finançament públic de les universitats, a càrrec de la Generalitat en gairebé la seva totalitat. Aquesta sacsejada ha anat acompanyada d’una dràstica limitació de la capacitat de contractació de personal, imposada en primer lloc pel Govern d’Espanya i augmentada per ulteriors restriccions establertes per la Generalitat.

La conseqüència més evident de tot plegat ha sigut una modificació del comportament de l’alumnat a l’hora de la matrícula. Entre el 2010 i el 2017, l’accés a les universitats públiques catalanes ha caigut el 7%, mentre que la població de 18 anys d’edat creixia un 4,1%. A més a més, el nombre de crèdits que cada estudiant matricula anualment també ha baixat.

Reduïda en més d’una quarta part (-26%), la plantilla de professorat ha patit un increment de les seves tasques docents i una precarització materialitzada en més contractes temporals (24%) i a temps parcial (65%). I, sobretot, s’ha produït una escassíssima incorporació de joves docents i d’investigadors al sistema universitari català. En 10 anys, el professorat amb menys de 40 anys d’edat ha passat de constituir el 30% del total de la plantilla a ser-ne únicament el 20%, en una evolució que deixa sense renovació tant la docència com la investigació.

Notícies relacionades

La ciència universitària llança un SOS

Universitat, fàbrica de talent

Mentrestant, i concretament entre el 2008 i el 2016, gairebé tots els països avançats de la UE han incrementat el finançament públic de les seves universitats per sobre de l’IPC, en una aposta per sortir de la crisi amb un sistema universitari i d’investigació reforçat. Resulta demolidor comparar el -32% de Catalunya i el -24% del conjunt d’Espanya amb els 5% de França, 12% de Bèlgica, 26% d’Àustria i 36% d’Alemanya.

En un moment crucial per a la redefinició del model econòmic aquí i a tot arreu d’Europa, és urgent rectificar per evitar –si és que encara hi som a temps– conseqüències irreversibles a mitjà i llarg termini, conseqüències que no afectaran únicament l’estudiantat i el professorat universitaris, sinó el conjunt de la societat, el model econòmic i el progrés. Perquè quan parlem de docència i d’investigació universitàries estem parlant del futur de la nostra salut, els aliments, el transport, la informació, la indústria, els serveis, el medi ambient, la tecnologia, l’educació, la cultura i tantes altres coses que, potser sense adonar-nos-en, afecten el dia a dia de cadascun de nosaltres.