Rodrigo Quian Quiroga: "Hauríem de llegir més filosofia per investigar"

De la física a les matemàtiques i de les matemàtiques a la neurociència. Aquest és, a grans trets, el camí que ha portat el doctor. Rodrigo Quian Quiroga al terrat de la Fundació Pasqual Maragall, on exerceix d’investigador visitant, per parlar del seu nou llibre: 'Qué es la memoria' (Ariel, 2018). Un llibre sobre la ment humana explicada des dels seus fonaments i a través de l’art, la literatura, el cine, la ciència-ficció i la filosofia. Totes elles disciplines que, d’una manera o una altra, han acabat confluint en els plantejaments que Quiroga estudia des de la neurociència.

–El llibre comença gairebé com un tractat filosòfic. ¿Com es fa aquest salt de la ciència a la filosofia?

–En el cas de la neurociència, quan surts una mica de la teoria i de la dinàmica dels experiments, comences a veure les preguntes que et planteges en el seu context. I al final t’adones que, com a investigador, estàs estudiant les mateixes qüestions sobre les quals van escriure Descartes o Aristòtil fa segles.

–¿És a través d’aquestes preguntes filosòfiques que comença la investigació?

–Hauria de ser així. Però de vegades els científics tenim por de sortir de la nostra zona de confort, la qual cosa em sembla una picardia. Al final, en el meu treball el que faig és plantejar-me les mateixes preguntes sobre les quals fa anys que la filosofia discuteix. I seria d’una arrogància tremenda ignorar tot el que s’ha dit fins ara.

–¿Quin és el referent filosòfic

–L’exemple clau per a mi va ser haver llegit (o més ben dit, rellegit) Borges. Les seves idees m’han ajudat a comprendre el tipus d’experiments que faig. L’escriptor argentí va plantejar que l’abstracció (oblidar alguns detalls) és el que ens ajuda a recordar. I és justament el que vaig acabar demostrant a través dels meus experiments sobre el funcionament de les neurones.

–Si filosofia i ciència van de la mà, costa entendre la separació que hi ha avui dia...

–És cert. Però crec que és perquè per als científics l’art és el més difícil de tot, ja que has de ser subjectiu i això és una cosa que va totalment en contra de l’objectivitat sobre la qual es regeix el mètode científic.

–Llavors, ¿quan es va començar a estudiar el component subjectiu?

–Fa relativament poc. Al principi la ciència va optar per ignorar aquestes preguntes perquè eren massa subjectives. Fa 20 anys, per exemple, estudiar la consciència era un suïcidi per a la teva carrera.

–¿I ara com és possible estudiar aquests temes?

–Perquè ara podem atacar experimentalment aquestes preguntes. D’alguna manera, es tracta de plantejar una pregunta filosòfica i respondre-la amb ciència, dades i experiments molt concrets. Crec que com a científics hauríem de llegir més filosofia per investigar. Perquè és des d’allà que descobrim les preguntes de veritat, les que cremen.

–¿Quins són els avenços principals que estan tenint lloc en la neurociència?

–En el MIT, per exemple, han desenvolupat un mètode per implantar falses memòries. I aquí, una vegada més, tornem als plantejaments de Descartes. A través d’aquests experiments el que descobrim és que la divisió entre ment i cervell no existeix. La ment no és més que l’activitat de les neurones.

–Al final tot això recorda els grans clàssics de la ciència-ficció...

–És clar. A 'Hasta el fin del mundo, una de les meves pel·lícules favorites, aconseguien llegir el senyal del cervell i projectar-lo en una pantalla. Doncs bé, vam aconseguir fer aquest experiment. Allò que en el seu moment semblava ciència-ficció ara és ciència.

–Aquestes pel·lícules també plantegen qüestions ètiques. ¿Això es té en compte en els experiments?

–Per descomptat. Moltes d’aquestes obres exploren els límits de la nostra professió. Els replicants de ‘Blade Runner’ lluitaven pel seu dret a viure. L’ordinador  de '2001, una odissea de l’espai’ demanava que no el desconnectessin perquè tenia por. I és per això que, com a investigadors, hem de tenir en compte totes aquestes reflexions.

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

–Un altre tret comú d’aquestes pel·lícules és que els avenços han donat lloc a un futur que no és gaire feliç per a la humanitat... ¿Com es planteja aquesta qüestió?

–Com a científics tenim el deure de pensar en tots aquests aspectes per endavant. No podem investigar com si el que féssim no tingués cap impacte en el món. Hi ha moments en què has de parar per prendre consideracions ètiques i debatre sobre qüestions que van més enllà de l’experiment. I si anem massa lluny, també hem de saber on parar.