Els psicòlegs també denuncien la intrusió de les pseudociències

El debat sobre les pseudociències també ha arribat a la psicologia. Més de 1.200 psicòlegs i psicòlogues s’han adherit a un manifest en defensa d’una psicologia científica poc després que el Consell General de la Psicologia d’Espanya (CGCOP) emetés un comunicat en el qual s’argumenta que algunes de les considerades pseudoteràpies, recentment qüestionades pel nou pla del Govern contra les disciplines sense evidència científica, poden oferir un “benefici contrastat” si es desenvolupen en mans de psicòlegs oficials. “Aquesta és una afirmació errònia i extremadament preocupant”, exposen la vintena de professionals impulsors del manifest en què es demana que l’entitat retiri el seu suport a pseudoteràpies que “no han mostrat efectivitat, malgrat haver sigut posats a prova repetidament al llarg de la seva història”.

“La psicoanàlisi, el ‘coaching’, la bioneuroemoció, la teràpia Gestalt, les constel·lacions familiars i la programació neurolingüística no són branques de la psicologia. Són teories basades en falsedats que s’aprofiten de la desesperació i el desconeixement de la gent”, argumenta el psicòleg, divulgador i docent Ramón Nogueras, que no dubta a comparar una disciplina consolidada com la psicoanàlisi i altres d’obertament esotèriques. “Podem discutir sobre quina metodologia és més o menys vàlida per estudiar la conducta humana, però en cap cas podem acceptar disciplines que plantegen bestieses com que tot el que fem està dictat pel subconscient”, afegeix reticent el psicòleg també conegut per la seva militància contra la intrusió de les pseudociències al món de la salut mental.

“Comencem aclarint les bases de la discussió”, reclama el psicòleg Daniel Palacino. “La psicologia és una disciplina científica basada en evidències sòlides. El problema ve quan sota aquesta etiqueta comencem a incloure tot un conjunt de teories esotèriques que especulen sobre el comportament humà i els donem la mateixa validesa que aquelles que han passat el tall del mètode científic”, sentencia. Els escèptics denuncien que aquesta confusió inicial assoleix i confon els pacients en moments de necessitat allunyant-los de l’entorn clínic en el qual podrien rebre una atenció adequada. És llavors quan la intrusió de les pseudopsicologies pot convertir-se en un potencial perill.

La intrusió de la pseudopsicologia

Aquesta discussió obre una esquerda entre els qui creuen que l’eficàcia d’una teoria es demostra amb la pràctica i els qui defensen que l’únic que val és allò que ha demostrat la seva efectivitat de manera empírica. “No podem permetre que es creï un fals debat sobre la necessitat que la ciència avali o no una disciplina. Aquí cal deixar clar el que està demostrat i el que són especulacions sense fonament”, argumenta el filòsof de la ciència i expert en pseudoteràpies Angelo Fasce. “Els investigadors, el nucli dur de la disciplina, saben amb total certesa quines afirmacions estan recolzades per l’evidència i quines manquen de fiabilitat. El problema sol venir de la mà d’alguns psicòlegs d’ofici que mostren clars problemes d’afecció amb la ciència”, matisa.

En aquest sentit, els professionals més crítics del sector denuncien que la falta de compromís amb l’evidència científica també ha arribat a algunes institucions. “En el dia d’avui hi continuen havent col·legis professionals amb seccions dedicades a la psicoanàlisi i altres pseudopsicologies. També hi ha casos en els quals les mateixes universitatsorganitzen cursos, congressos i altres activitats formatives sobre temes sense cap suport científic. ¿Com reivindicarem una psicologia científica si les pseudociències actuen amb total impunitat i emparades per les institucions?”, reflexiona Fasce.

“Quan els mecanismes de control professional fallen, ens trobem davant d’un caldo de cultiu perfecte perquè sorgeixin pràctiques d’índole pseudocientífica”, comenten Lázaro Santano i Merche García-Jiménez, psicòlegs responsables del projecte crític ‘Diagnòstic Cultura’. “Aquesta confusió es trasllada a la societat com una absència de solidesa dins de la psicologia. Si transmetem la idea que existeixen múltiples teories i enfocaments d’actuació de naturalesa tan dispar, sembla que l’elecció entre una teràpia més o menys ortodoxa obeeix a capricis personals del terapeuta i no als criteris d’una disciplina metodològicament rigorosa”, apunten des d’una perspectiva crítica.

Pacients desorientats

Tota aquesta confusió sobre què és i què no és psicologia arriba al’imaginari col·lectiu complicant encara més el panorama. “Quan la gent va al psicòleg espera començar a remoure el seu passat, descobrir històries reprimides i acabar en una catarsi emocional amb què se solucionin tots els seus problemes a l’instant. I no, la psicologia no va d’això”, reflexiona Palacino. “Els psicòlegs hem de ser objectius i realistes amb els nostres pacients. Per això no podem deixar que qualsevol pseudoterapeuta amb una bata blanca i diplomes a la paret confongui l’usuari fent-se passar per un professional qualificat en temes de salut mental”, constata l’expert.

“Els professionals de la psicologia basen les seves afirmacions en criteris empírics, els pseudoterapeutes, en canvi, comencen a divagar i a confondre el pacient amb discursos buits que no aporten res”, recalca Nogueras reivindicant la importància d’una pràctica basada en l’evidència científica. En aquest sentit, l’expert destaca alguns senyals d’alerta amb què distingir eventuals pseudopsicologies que puguin confondre els pacients: “Si el terapeuta a qui acudeixes no sap dir-te en quin model treballa, no marca un objectiu i termini en què treballar i tot el seu discurs està basat en simbologia abstracta, significats ocults i la influència de l’inconscient... fuig i busca un professional qualificat que de veritat pugui ajudar-te”. 

POTENCIALS VÍCTIMES DE LA PSEUDOPSICOLOGIA

Dona de classe mitjana-alta, estudis universitaris, d’entre 30 i 50 anys, amb poder adquisitiu i certa tendència a l’espiritualitat. Pateix ansietat o depressió. El seu entorn li diu que simplement està trista o malenconiosa i que no és per a tant. El seu metge de capçalera (si és que el visita) potser no té temps ni recursos per trobar un diagnòstic precís. La psicologia no és precisament el punt fort de la Seguretat Social, així que la nostra protagonista truca a la porta d’un presumpte expert en psicoteràpies. Angelo Fasce, llicenciat en Filosofia, doctor en Lògica i Filosofia de la Ciència i autor d’una tesi doctoral sobre les pseudociències, explica que aquest és el perfil de les víctimes de la pseudopsicologia. Persones que tardaran mesos, fins i tot anys, a adonar-se que han sigut “humiliades, controlades, danyades i estafades” per xarlatans que venen les bondats de les teràpies psicològiques no avalades per la ciència.

És difícil (pràcticament impossible) que una víctima de la pseudopsicologia vulgui parlar amb un periodista. La vergonya i el pudor els frenen. “El seu problema no és una malaltia física sinó alguna cosa més íntima, personal i moltes vegades escabrosa”, explica Fasce, responsable del blog La venjança d’Hipàtia. L’investigador, que coneix personalment diverses víctimes, assegura que moltes d’elles arriben a la pseudopsicologia per sentir-se escoltades. “Moltes pseudoteràpies sonen altisonants i el que acudeix a elles ho fa per sentir-se distingit i especial. Es posen en mans d’aquesta gent –alguns són psicòlegs col·legiats i d’altres, simplement, aprofitats– com si fos un nou culte. Tot està envoltat d’un halo de new age, sofisticació, contracultura i rebel·lió contra el sistema”.

Les consultes solen costar entre  50 i 60 euros. I mai es tracta d’una cosa puntual sinó d’un projecte allargat en el temps. Les teràpies són molt variades. Les constel·lacions familiars, per exemple, estan basades en la idea que les famílies comparteixen un camp energètic i quan hi ha traumes o problemes no resolts es produeixen distorsions de tal manera que alguns membres de la família poden somatitzar o expiar aquests problemes. Aquestes teories es canalitzen en sessions –explica Fasce– molt teatrals on cada pacient interpreta un rol dins d’una mateixa família. Una altra pseudoteràpia és la vegetoteràpia, que implica manipular l’energia sexual del pacient en la majoria dels casos amb massatges. De vegades es tracta –afegeix l’investigador– de sessions catàrtiques on el pacient es cargola o crida. Altres pseudoteràpies psicològiques són la respiració holotrópica (una forma d’hiperventilar) i el ‘coaching’ (un entrenament psicològic coercitiu i agressiu).

Notícies relacionades

El Govern expulsarà les pseudoteràpies dels centres sanitaris

Mares contra l'MMS denuncien assetjament dels ultres de la pseudociència

Igual com succeeix en medicina, al terreny de la psicologia les pseudoteràpies tampoc curen. És més, resulten nocives. “Tenen molts ingredients de captació sectària i adoctrinament religiós. És una combinació explosiva. Et posen idees delirants en el cap. T’expien i asseguren que la culpa del teu problemes és pel teu avi, la teva mare o algú del teu entorn. En alguns casos fins i tot s’inculquen falses memòries i els pacients reconstrueixen la seva vida amb esdeveniments que en realitat no han passat. Per exemple, abusos sexuals que mai han existit. El pacient perd el temps. També els diners. I més important: no acudeix a un veritable professional que abordi el seu problema de salut mental amb mètodes avalats de manera empírica. Les pseudoteràpies també provoquen danys directes. Amb la respiració holotrópica, per exemple, arribes a tenir al·lucinacions, explica l’investigador.

“Un psicòleg seriós t’envia a casa si veu que no tens un problema. Els defensors de les pseudoteràpies psicològiques mai farien això. Els interessen els teus diners. Un professional de veritat pot arribar a la conclusió que el teu marit et provoca ansietat, però mai et diria que t’has de divorciar. Els xamans i els penques sí que t’ho diuen. Ells et coaccionen sobre com has de ser la teva vida”, resumeix Fasce.