¿La 'síndrome del treballador cremat' és un problema mental o social?

Sentir-se ‘cremat’ per l’entorn laboral podria considerar-se a partir d’ara com una síndrome que afecta els treballadors. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha aprovat la inclusió d’aquest problema, també conegut com a 'burnout', dins de la seva nova Classificació Estadística Internacional de Malalties i Problemes de Salut Relacionats (CIE-11). Aquesta decisió, amb la qual es reconeix l’existència d’un problema relacionat amb les condicions laborals estressants, ha obert el debat entre els professionals de la salut, alguns dels quals es mostren escèptics amb la definició i la classificació d’aquest fenomen.  

L’OMS defineix la síndrome de desgast ocupacional, classificada sota l’epígraf de 'problemes associats a l’ocupació o a l’atur', com aquella produïda per un "estrès crònic en el lloc de treball que no s’ha manejat amb èxit". Aquest trastorn, que no malaltia mental, es caracteritza per tres aspectes: sentiments de falta d’energia o esgotament; augment de la distància mental respecte a la feina o sentiments negatius o cínics respecte a la feina, i eficàcia professional reduïda. L’OMS insisteix que l’esgotament laboral és un fenomen reportat pels treballadors, però no una condició mèdica per si mateix.

La recent definició de 'burnout' desperta recel entre els experts. El psicòleg i divulgador científic Ramón Nogueras, per exemple, es mostra crític davant la catalogació d’aquest problema social com una síndrome: "Estem convertint en un ‘trastorn mental’ el fet que el teu cap sigui un cabró i la teva feina sigui una merda". Això no fa més que desplaçar la responsabilitat sobre l’individu, dient-li que és ell el que té un problema per no saber manejar-ho". En aquesta mateixa línia, Eparquio Delgado, també psicòleg, afegeix: "Si assenyalem l’esgotament laboral com un problema social, la solució no és posar-li l’etiqueta de trastorn, sinó actuar directament sobre l’entorn que està causant aquest malestar".

L’estrès laboral com a patologia

Més enllà de les seves implicacions socials, la inclusió del 'burnout' dins del calaix de sastre de les síndromes i trastorns mentals també està sent criticada per la falta de criteris sòlids que permetin reconèixer i delimitar el problema. Aquesta síndrome, descrita per primera vegada en la dècada dels 70, debuta ara en el panorama científic sense una fisiopatologia clara. És a dir, sense una causa biològica que aconsegueixi explicar el perquè de la malaltia. Els símptomes derivats de l’estrès podrien entendre’s més com una conseqüència que com indicis del trastorn.

Malgrat això, són molts els que opinen que la creació d’una 'etiqueta' específica per a l’esgotament laboral obre una finestra a reconèixer un tipus específic de malestar. "Els metges només poden diagnosticar allò que està tipificat en manuals com el de l’OMS. Fins ara, un pacient amb símptomes d’‘esgotament laboral’ s’encaixava en un diagnòstic ansiós o depressiu", explica Daniel Orts, metge preventivista i divulgador científic. "A partir del 2022, quan el CIE-11 entri en vigor, la pregunta que s’haurà de plantejar serà què es fa amb aquests pacients diagnosticats amb 'burnout'. Estem davant un problema d’origen laboral que comporta una afectació emocional i psicològica amb les seves respectives conseqüències físiques. ¿Haurem de derivar els pacients a psiquiatria o reclamar una reforma laboral?", reflexiona Orts.

Problema social reconvertit en trastorn

Les veus més crítiques amb aquest concepte argumenten que interpretar l’esgotament laboral com una anomalia podria ser en si mateix un error. "En temps d’exacerbada precarització, la simptomatologia atribuïda al 'burnout' l’hauríem d’entendre com una cosa lògica i gairebé contingent. De fet, en casos d’una sobrecàrrega laboral tan excessiva l’estrany seria no reaccionar així", comenten Lázaro Santano i Merche García-Jiménez, psicòlegs responsables del projecte crític 'Diagnóstico Cultura'. "L’esgotament laboral no només és conseqüència d’unes condicions laborals pèssimes, sinó també d’un sistema en què els pilars de l’Estat del benestar han sigut sacrificats i la precarietat ha passat a ser una condició vital normalitzada", afegeixen.

Els professionals de la salut mental argumenten que identificar el problema i les seves causes no és suficient i que, per tant, faria falta anar un pas més enllà. "Reconèixer oficialment el 'burnout' podria obrir les portes a millores laborals, però també podria portar-nos a altres escenaris. És el cas, per exemple, dels creixents intents de medicalitzar la gestió de l’estrès o la proliferació de cursos de motivació en els quals es digui als treballadors que els únics responsables de gestionar la seva càrrega laboral són ells i la seva actitud", comenta Delgado. "L’esgotament laboral no se soluciona anant al psicòleg i la precarietat no es tracta amb ansiolítics i antidepressius. L’única sortida a aquests problemes és reclamar els drets laborals i reivindicar que hi ha vida més enllà de la feina", diu Nogueras.

Les etiquetes de la salut mental

L’actualització del manual de referència de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre malalties i problemes de salut globals reflecteix, en certa manera, els factors que incideixen en la salut de la població. En el cas dels problemes mentals, la seva aparició o desaparició de les llistes oficials s’ha d’interpretar com un reflex del context actual. En el CIE-11, per exemple, també s’inclou l’addicció als videojocs alhora que s’elimina la transsexualitat dels trastorns.

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

"Els trastorns mentals no existeixen fins que es pacten per consens. Això significa que darrere de cada 'etiqueta' hi ha un conjunt de criteris arbitraris que marquen la línia entre el que es considera trastorn i el que no", argumenta Delgado. De fet, segons explica el psicòleg, cada vegada són més els professionals que consideren que els manuals de diagnòstic com el CIE o el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM) són més documents legals que sanitaris. El seu objectiu no és proporcionar un marc per diagnosticar una afecció, sinó delimitar el problema perquè les persones puguin accedir a serveis sanitaris i prendre mesures.

Tenint això en compte, els experts consideren que la classificació del 'burnout' com a trastorn mental oficialment reconegut podria permetre la creació i aplicació de normatives que permetin regular l’estrès a la feina i protegir els treballadors de l’estrès derivat de la sobrecàrrega de tasques, les hores extra o la precarització de les condicions laborals. "A curt termini, aquesta nova etiqueta servirà perquè els treballadors puguin validar la seva frustració. Però això no és més que un pedaç. Si les males pràctiques que han portat a aquest esgotament continuen, reconèixer la situació com un trastorn mental només serveix de consol temporal", matisa Nogueras.