L'acumulació de projectes espacials no facilita la tornada a la Lluna

Fa mig segle, un coet es va enlairar de cap Canaveral i va donar inici al viatge que portaria per primera vegada uns humans a un cos celeste diferent de la Terra. Va ser una gesta duta a termeamb poc més que paper i llapis, i ordinadors que no arribaven a la potència de l’'smartphone' més primitiu. Avui, la tecnologia és infinitament superior. A més, molts més actors s’han afegit als Estats Units i a Rússia en la cursa espacial, començant per Europa i la Xina. S’hi ha d’afegir que cada vegada més iniciatives privades reclamen el seu paper, com l’empresa de coets SpaceX.

Com de costum, les intencions del president dels EUA, Donald Trump, són confuses, tot i que les seves últimes manifestacions sobre això, via Twitter, suggereixen que pretén que uns astronautes arribin a la Lluna el 2024, és a dir, dins del seu possible segon mandat. Les seves declaracions suggereixen que el satèl·lit seria una etapa intermèdia per a l’arribada a Mart.

No obstant, els experts coincideixen que és difícil que algú torni a la Lluna en un termini tan curt. L’ingredient que falta és l’incentiu representat per la guerra freda. De tots els actors implicats, cap sembla estar preparat per a un repte tan car i arriscat.

Difícil tornada

"Em sorprendria veure una persona a la Lluna en menys de 10 anys", afirma Haym Benaroya, enginyer aeroespacial de la Universitat de Rutgers (EUA) que ha dedicat part de la seva cursa a projectar vivendes lunars. "Hi ha menys motivació política. Avui, com fa 50 anys, la gent té molts altres problemes. Però avui no hi ha un JFK [John Fitzgerald Kennedy] capaç de motivar la gent", afirma.

"L’ambient és molt diferent. Els joves no recorden com ens aterria la guerra freda. El factor por va ser un incentiu enorme. Res d’això existeix avui. Ningú decidiria anar a la Lluna per raons geoestratègiques", coincideix Roger Launius, exhistoriador en cap de la NASA. 

"La motivació principal als anys 60 va ser la guerra freda. El programa Apollo va ser una demostració de la capacitat dels EUA. La seva audiència era la resta del món", explica Launius. "Hi havia moltes nacions emergents i excolònies: ¿de quin costat estarien en la guerra freda? Si la Unió Soviètica hagués guanyat la cursa espacial, ¿hauria guanyat també la guerra freda?", afegeix.

Entre els anys 1962 i 1972, el programa Apollo va gastar 25.000 milions de dòlars (més de 100.000 milions d’euros actuals) per posar a la Lluna sis equips. Després del tancament del programa hi va haver tres conats més de tornada a la Lluna.  

El 1979, l’Space Task Group (format pel president Nixon per decidir què fer després del programa Apollo) va suggerir la creació de bases lunars, entre altres idees. Però el president va triar apostar per l’Space Shuttle. El 1989, George Bush pare va anunciar l’Space Exploration Initiative, que incloïa anar a la Lluna i a Mart, però després no la va finançar. El 2004, George Bush fill va anunciar que es jubilava l’Space Shuttle i tornaria a la Lluna, però tampoc va assignar un pressupost suficient. Després Obama va arxivar el pla.

La pregunta per a Trump és senzilla, segons Launius: ¿posarà prou diners en el projecte? "El president ha incrementat el pressupost de la NASA, però ¿és suficient per [tornar a la Lluna] dins de la seva administració?" pregunta Benaroya.

El paper de la Xina

A més dels Estats Units, qui ha plantejat la tornada a la Lluna és la Xina. El país asiàtic va enviar aquest any un robot (el Chang'e 4) en el costat fosc del satèl·lit. El 2003 va llançar el primer humà a l’espai. "Els xinesos es prenien aquesta qüestió molt seriosament abans dels seus problemes econòmics actuals", afirma Benaroya.

"No obstant, no m’il·lusionaria massa davant de la possibilitat que la Xina aconsegueixi uns resultats excepcionals", replica Launius, que constata que la NASA va posar en vol moltes més missions.

Aquest historiador convida a no infravalorar el paper de Rússia. "No diria que Rússia s’ha fet enrere. Fins i tot els EUA estan utilitzant el coet 'Soyuz' ara", observa. De fet, després de la jubilació de l’Space Shuttle, els EUA han recorregut a aquest vehicle rus per portar humans a l’Estació Espacial Internacional.  

L’espai s’està tornant multilateral. "Hi ha nous actors: de l’Índia al Brasil, de Nigèria a Mèxic", observa Frans von der Dunk, investigador del programa Espai a l’Escola de Dret de Nebraska. L’unilateralisme de Trump "incrementa les possibilitats d’un conflicte –afirma von der Dunk–,  però això no implica enviar humans a la Lluna: la guerra espacial es fa millor amb robots o mètodes cibernètics".

Launius observa que el pressupost militar i el de la NASA són separats i que la militarització de l’espai desitjada per Trump no implica repetir la gesta del 1969. "No temem els xinesos de la mateixa manera en què temíem els russos", resumeix.

Actors privats

A més del multilateralisme, l’altre gran canvi en l’espai és la irrupció d’actors privats. Empreses com Space X o Virgin Galactic han demostrat la seva capacitat de transport humà. Boeing i Lockheed també s’han posicionat en el negoci espacial.

Notícies relacionades

L'Índia suspèn la seva missió a l'inexplorat pol sud de la Lluna

¿I si ningú va demanar anar a la Lluna?

"Però fins ara no hi ha hagut un gran retorn econòmic", afirma Benaroya. “Aquestes empreses viuen de treballar per al govern. De moment, el gran negoci privat són els satèl·lits comercials [i no el vol espacial humà]", prossegueix. Benaroya no veu un privat enviant humans a la Lluna, però potser sí una estació espacial privada a mitjà termini.

"La veritat és que aquestes empreses no són res més que contractistes del govern. Hi ha components comercials en aquest negoci, però continua sent majoritàriament una empresa gobernativa", coincideix Launius. Segons aquests experts, hi ha molt a fer en l’espai, però tornar a la Lluna no és el primer a l’agenda.