Els 'altres' de la Lluna

Quatre mules, dos vells carros i 25 famílies afroamericanes liderades pel reverend Ralph Abernathy es van plantar a cap Canaveral el juliol de 1969. Era el dia anterior a l’enlairament del coet 'Saturn V', que portaria tres homes blancs a la Lluna. Aquests carros i animals eren els mateixos que Abernathy havia portat a la marxa de protesta a Washington per la mort de Martin Luther King, pocs mesos abans. El grup protestava perquè s’havien invertit milions en el programa Apollo, quan la desigualtat es continuava distingint als Estats Units.

La carrera espacial i el moviment per als drets civils van coincidir en aquells anys. "A l’estiu de 1969 hi va haver el llançament de l’Apollo 11 i el festival de Woodstock", recorda Neil Maher, professor d’història de la Universitat Rutgers i autor del llibre Apollo en la edad del Acuario.

La NASA no va ser impenetrable al moviment. Però la veritat és que el programa lunar va ser dominat per homes blancs d’alt nivell educatiu. Els que van trepitjar la Lluna per primera vegada responen a aquesta descripció. Així són també les persones que s’atapeïen a la sala de control, segons es desprèn de les fotos.

A la segona fila

No obstant, si un es fixa amb atenció en les imatges d’aquella època, veurà una dona amb un vestit negre just al centre de la sala: és l’enginyera Joann Morgan. Com ella, diversos membres de col·lectius discriminats es van fer un lloc a la segona fila del programa Apollo. Hi va haver altres dones blanques, com Margaret Hamilton i Poppy Northcutt, que van fer càlculs essencials per a les missions, o Geneva Barnes, que va acompanyar als astronautes de l’Apollo 11 a la seva gira mundial.

Hi va haver astronautes d’origen humil, com John Young, que va passar d’una llar afectadca per la Gran Depressió a comandar la missió Apollo 16 i trepitjar terra lunar. També hi va haver afroamericans, com el grup de dones computadores liderades per Katherine Johnson i retratades a la pel·lícula Figuras ocultas.

D’altres van ser expulsades de la carrera espacial. El pilot Edward Dwight, per exemple, hauria pogut ser el primer astronauta afroamericà, però va quedar exclòs del programa Apollo de manera controvertida. 

Intents fallits

El 1964, el president Lindon Johnson, va impulsar la llei de drets civils, que prohibia, sobre el paper, la discriminació per raça, vigent encara llavors als estats del sud dels EUA, on els serveis que es prestaven eren "suficients per a tothom", però separats. El 1966, el director de la NASA James Webb va establir la primera política d’igualtat d’oportunitats en l’agència.

"Però els intents de l’agència no van encaixar amb la realitat", observa Maher. La NASA es va escudar en el fet que era difícil atreure talent afroamericà al sud, on es trobaven les seves instal·lacions i hi havia una forta tradició racista.

L’agència no va ser conseqüent tampoc amb les dones. Tretze dones pilots van portar a terme en una clínica privada les mateixes proves que els homes seleccionats per la NASA van fer a les seves instal·lacions. No obstant, l’agència es va negar a aplicar-los la segona ronda de proves que només podien aconseguir els seus propis dispositius, relata Maher. L’activisme a la NASA de la principal entitat feminista dels EUA,l’Organització Nacional de Dones, donaria fruit molts anys després.

La inclusió per classe social va funcionar millor, segons els experts. "La [llei anomenada] G.I. Bill va garantir a molts afectats per la segona guerra mundial i la guerra de Corea l’accés a l’educació. Molts d’ells eren de classe baixa i van acabar integrats al programa espacial", afirma Brian Odom, historiador del Centre Marshall de la NASA. "És cert que les places d’alt nivell van ser ocupades per gent de classe alta, però la raça i el gènere eren unes barreres superiors llavors", afegeix.

Arriba la inclusió

"No va ser fins després del programa Apollo quan la inclusió va entrar realment a formar part de la cultura institucional", explica Odom. Cal esperar el 1973 perquè la NASA comenci a fer proves a dones i el 1975 per veure les primeres astronautes i els primers astronautes afroamericans. L’únic antecedent era Valentina Tereixkova, la cosmonauta russa que va volar el 1963 i que va quedar com un cas aïllat durant anys.

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

Avui la NASA compta amb una oficina de diversitat i inclusió i hi ha astronautes hispans i fins i tot hi va haver una astronauta lesbiana, Sallie Reid, tot i que no va voler donar a conèixer la seva identitat de gènere fins després de la seva mort.

Però aquesta no és l’única herència del moviment pels drets civils. "Al principi la NASA va ignorar les peticions d’Abernathy i altres grups. Però després se les va prendre seriosament", explica Maher. Per exemple, va crear una oficina de projectes urbans per aplicar la seva tecnologia en barris pobres. "La NASA explora l’espai, però també utilitza la seva tecnologia per estudiar la Terra i el canvi climàtic. És molt important que continuï fent les dues coses", conclou Maher.