Coronavirus: una pandèmia anunciada però impredictible

El 2016, la Comissió sobre el Marc Global de Riscos de Salut per al Futur (GHRF) va pronosticar que el món s’enfrontaria a quatre pandèmies o més en els pròxims 100 anys. El 2018, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va alertar del pròxim adveniment de la malaltia X, una patologia causada per un virus encara no identificat que podria provocar la següent gran epidèmia. ¿Aquests avisos eren una premonició de la crisi sanitària actual desencadenada pel coronavirus que causa el Covid-19? «Fa temps que la comunitat científica alerta que una cosa així podia passar. Només faltava saber quan i on. I al mercat de marisc de Wuhan s’ha produït la tempesta perfecta. Una gran acumulació d’animals vius i morts, domèstics i salvatges, amb moltes persones i amb mesures higièniques gens estrictes. A aquest lloc ha passat el que tots sabíem que podia passar; un intercanvi de material genètic o un parell de mutacions han facilitat que un patogen fins ara desconegut, el SARS-CoV-2, pogués saltar als éssers humans i transmetre’s d’una persona a una altra», explica Adelaida Sarukhan, experta en virus emergents i redactora científica a ISGlobal.

¿Estàvem, doncs, alertats del perill que podia portar aquest nou coronavirus? Sí i no. La conclusió dels informes científics sobre les malalties del futur no apunta a una alerta sobre el risc d’un patogen concret, sinó que envien un missatge de precaució. S’ha d’estar preparat davant l’eventual brot d’una malaltia. Perquè, només per estadística, se sap que passarà més tard o més d’hora. Ja fa anys que els diferents grups d’experts, tant del GHRF com de l’OMS, insten a reforçar la investigació científica sobre aquests microorganismes. Consolidar els sistemes sanitaris. Preparar un coixí econòmic per a una eventual crisi sanitària global. Perquè, si no és així, el cost global de bregar amb una pandèmia durant un any podria ascendir a més de 40.000 milions d’euros. De vegades, les pitjors prediccions es compleixen. I, vist això, la pandèmia ha arribat i res estava preparat. Ja ho advertia l’últim índex global de seguretat sanitària (GHS), en el qual es destacava que la preparació internacional davant d’una eventual pandèmia era molt feble, i així ho ha corroborat la realitat.

Les xarxes de vigilància epidemiològica internacionals portaven anys vigilant el virus H5N1, una soca de grip aviària altament patògena que, fins ara, era el preferit a totes les travesses per a la següent pandèmia global. Impossible de predir que, per coses de la vida, el SARS-CoV-2 se li avançaria. En aquest cas, el malvat protagonista d’aquesta història és el virus responsable de la malaltia del Covid-19. Però un microorganisme per si sol no pot desencadenar una pandèmia. Perquè això passi, els experts remarquen que s’han de donar ‘una sèrie de catastròfiques dissorts’ en les quals, per descomptat, els éssers humans i el nostre estil de vida hi juguen un gran paper. És una qüestió d’atzar (o de mala sort, segons es miri) que comença amb un virus, un microorganisme que tècnicament no està ni viu ni mort, i acaba amb gran part de la humanitat confinada. Entremig, una història de mutacions, salts entre espècies, selecció natural i èxit evolutiu.

VIRUS, MUTACIONS I MALA SORT

VIRUS, MUTACIONS I MALA SORT

Comencem, doncs, aquesta història pel principi. «Els virus són uns éssers molt especials. Si no estan infectant una cèl·lula, són matèria inerta. No s’autorepliquen, ni es reprodueixen, ni es poden moure de manera autònoma. Són una ‘bola’ de material genètic embolicat en proteïnes i, a tot estirar, greix. Són organismes tremendament senzills i, tot i així, molt eficaços», il·lustra Miguel Ángel Martínez, expert en variabilitat genètica i fenotípica de virus com el VIH i el VHC a IrsiCaixa. I és justament aquesta simplicitat el que permet a aquests patògens mutar de forma tan senzilla. «Els éssers humans, des que vam sortir de l’Àfrica fins que vam arribar a poblar el pol nord, hem tardat milers d’anys a adaptar-nos a nous entorns. Els virus, en canvi, ho tenen molt més fàcil. Només necessiten ‘un espetec de dits’ perquè, amb un sol canvi químic molt elemental, mutin per passar de ser una cosa inofensiva i innòcua a una cosa virulenta», afegeix. ¿Però de què depèn aquest ‘espetec’? Les mutacions són processos aleatoris. No són ni bones ni dolentes. Passen perquè sí, contínuament. Però al final només es mantenen les que aconsegueixen que el virus prosperi. Així funciona el procés darwinià de l’evolució.

Però, compte. La gran majoria dels virus no suposen una amenaça per a les persones. De fet, vivim envoltats d’ells sense que ens causin cap problema. Es calcula que hi ha 10.000 vegades més virus que persones a la Terra. Més virus que estrelles a l’univers. Alguns d’aquests viuen en els animals i és aquí on comença la segona part de la desafortunada història d’aquesta pandèmia. La primera infecció d’un animal a un humà. «Perquè un virus salti d’un animal a una persona i aquesta primera infecció acabi desencadenant una pandèmia, com ha passat amb el coronavirus, s’han d’«alinear els astres en el pitjor dels sentits», explica Joaquim Segalés, investigador de l’IRTA-CReSA i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

Hi ha més virus que estrelles a l’univers, però la gran majoria d’aquests són innocus

La sèrie de catastròfiques dissorts és la següent. El SARS-CoV-2 (o un virus molt similar) devia estar prou estès entre els ratpenats (hipòtesi més probable origen del virus, tot i que no del tot confirmat) perquè prosperés. Després, per coses de la vida, va desenvolupar unes mutacions que li van permetre adaptar-se a un altre animal (que, ara com ara, no sabem amb certesa quin va ser, tot i que les sospites se centrin en els pangolins). És probable que en tot aquest procés estigués anys deambulant tranquil·lament per la naturalesa sense causar cap problema als animals i sense que ningú se n’adonés. Fins que un humà (conegut en aquesta història com el pacient 0) va tenir la mala sort d’entrar en contacte amb un espècimen infectat. I allà es va produir la temuda zoonosi; la transmissió d’una malaltia d’un animal a un ésser humà, procés que actualment genera el 70% de les malalties emergents. «Si només aquest animal hagués tingut menys càrrega vírica, o si la primera persona que va contreure el virus hagués tingut un sistema immune més robust, o no hagués tingut contacte amb altres persones en un determinat període... pot ser que el primer contagi mai s’hagués donat», argumenta. 

EL PATOGEN S’EXPANDEIX AMB LA COL·LABORACIÓ HUMANA

EL PATOGEN S’EXPANDEIX AMB LA COL·LABORACIÓ HUMANA

Sigui com sigui, una trobada fortuïta entre un animal desconegut i un ciutadà anònim va donar lloc a la primera infecció de SARS-CoV-2, que va donar lloc a la malaltia Covid-19. ¿Què va passar, llavors, perquè d’un cas a Wuhan passéssim a milers a tot el món? El SARS-CoV-2 és un patogen que es transmet de manera relativament fàcil. Només necessita que les gotes respiratòries actuïn de ‘míssils’ per passar d’un pacient infectat a l’altre. Hi ha una norma no escrita que diu que els virus que s’encomanen fàcilment també són els menys malignes. Bàsicament perquè, si el virus és llest, sabrà que necessita el seu portador relativament en forma per continuar viatjant pel món. No passa el mateix, doncs, amb patògens com l’ebola que, sent més perillosos, també es transmeten amb menys facilitat.

Però ‘la bestiola’ del Covid-19 no és l’única responsable de la seva expansió. Les pandèmies, de fet, depenen de factors biològics i socials. El comportament i la gravetat de l’epidèmia són causa, en gran part, del comportament de la gent. Sí, la transmissibilitat del patogen és important. Però ho és més la manera com una societat actua. I a quina velocitat. Si les mesures de prevenció i aïllament social haguessin arribat abans, si els viatges intercontinentals s’haguessin frenat al primer senyal d’alarma, si hi hagués hagut més coneixement científic elemental sobre aquest tipus de patògens... És possible que el resultat d’aquesta crisi fos molt diferent. En el passat, l’aïllament geogràfic natural exercia de cordó sanitari per evitar que un brot puntual i localitzat s’expandís pel món. Ara, la ràpida i incessant globalització ha eliminat aquestes barreres. 

Les pandèmies depenen de factors biològics i socials; de com és el patogen i de com actua la societat.

Però aquestes coses de vegades passen. I, per imprevisibles que puguin ser, no se surten del que es pot esperar. «Sabem que coses així poden passar. Per això es posa tanta èmfasi en la importància de les mesures higièniques i de salut pública. Aquí potser ho tenim més oblidat, però a molts països del tercer món hi continuen havent campanyes per recordar que ‘Rentar-se les mans salva vides’. El mateix passa amb la potabilització de les aigües. O amb les campanyes de vacunació. Són missatges que, com a societat, gairebé havíem oblidat i que ara demostren la seva importància», recalca Víctor Jiménez Cid, catedràtic de microbiologia de la Universitat Complutense de Madrid i membre de la Societat Espanyola de Microbiologia. 

BROTS VERDS EN LA INVESTIGACIÓ I EN LES PANDÈMIES DEL FUTUR

BROTS VERDS EN LA INVESTIGACIÓ I EN LES PANDÈMIES DEL FUTUR

Arribats a aquest punt de la història, la bona notícia és que la ciència ja està mans a l’obra. I no només per a aquesta pandèmia. El coneixement científic bàsic que s’obtingui ara també servirà per a les pandèmies del futur. El dia en què es desxifri completament com funciona aquest nou coronavirus en el terreny molecular, aquesta informació establirà les bases per entendre futurs virus emergents i, de passada, aclarir quin és el millor full de ruta per trobar una cura. En el cas de la grip estacional, per exemple, ja hi ha xarxes de vigilància epidemiològica que en vigilen l’evolució a escala global i que aporten informació específica per poder-ne mitigar l’afectació. Les vacunes de la grip, de fet, s’elaboren partint d’una estimació de com el virus haurà canviat aquell any concret i en aquesta zona concreta. I amb la seva aplicació, a més de protegir els col·lectius més vulnerables a aquesta mena d’infeccions, també es reforça la immunitat de grup. És a dir, la protecció col·lectiva davant d’un eventual brot. 

 El coneixement científic que s’obtingui ara també servirà com a full de ruta per aturar les pandèmies del futur

«Ara mateix, davant l’actual pandèmia de Covid-19, la recerca de fàrmacs i vacunes està justificada, tot i que és difícil que solucioni aquesta crisi de manera immediata. Necessitem molt coneixement bàsic per saber com fer front a aquest tipus de situacions de manera ràpida. Per sort, la comunitat científica hi està treballant, col·laborant i compartint dades en obert. I això és una bona notícia», explica Alfonso Valencia,  professor d’ICREA i director del departament de ciències de la vida del Barcelona SuperComputing Center, un dels centres que investiguen com frenar l’actual pandèmia. 

Al cap i a la fi, no sabem si la Covid-19 és la malaltia X que pronosticava l’OMS. «Pot ser que sigui la X, la Z o la Y. Això és igual. Sabíem que tard o d’hora sorgiria un patogen desconegut i això és exactament el que ha passat. I si alguna cosa podem aprendre del SARS-CoV-2 és que hem d’estar preparats», conclou Sarukhan. «Quan acabi tot això no hem de pecar d’hipocondria o d’una excessiva fòbia als gèrmens o a les malalties que provoquen», recorda Cid. La resposta, acorden pràcticament a l’uníson tots els experts consultats en l’elaboració d’aquest reportatge, no és cap altra que la ciència. I ara més que mai ha quedat demostrada la importància d’apostar pel salvavides de la investigació científica.

Si alguna cosa podem aprendre del SARS-CoV-2 és que hem d’estar preparats