La por de la Covid-19 dispara les teories de la conspiració

«El coneixement científic necessita anys d’investigacions, una gran quantitat de proves i moltes revisions abans de donar-se per acceptat. Les teories de la conspiració, en canvi, només necessiten una història atractiva per encendre la flama», reflexiona Joaquim Segalés, investigador dedicat en aquests dies a l’estudi del coronavirus i a la recerca d’una vacuna que, en un futur, serveixi d’escut contra aquest patogen. En aquests temps incerts de pandèmia, les assossegades explicacions dels científics xoquen frontalment amb les taxatives i fraudulentes teories que, sense entrar ni en proves ni en matisos, afirmen conèixer «tota la veritat» sobre el virus. L’origen. La cura. El perquè. Les incendiàries declaracions de Miguel Bosé d’aquests dies en són només un exemple.

El cantant, autor d’èxits com ‘Amante bandido’, encapçala a les xarxes socials la lluita contra una vacuna (que encara no existeix) suposadament creada per aconseguir el «domini global» de la població mitjançant l’ús de microxips, nanorobots, metalls tòxics i una connexió a la xarxa de telefonia 5G. Aquests són els ingredients d’un «complot mundial» en què participarien des de GAVI (l’Aliança Internacional per a la Vacunació, entitat creada per garantir l’accés equitatiu a aquests medicaments) fins a governs, farmacèutiques i oenagés com la de Bill Gates. Aquest inversemblant relat ha sigut desmentit punt per punt, criticat per múltiples experts i fins i tot eliminat de plataformes com Facebook. I, tot i així, s’ha convertit en un èxit viral. Una cosa que, segons argumenta el mateix Bosé a Twitter, demostra que té raó.

I això que científicament la teoria no s’aguanta per cap costat. Joaquim Segalés, investigador de l’IRTA-CReSA i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), recorda que si ara mateix hi ha centenars d’investigacions en curs és perquè encara no s’ha trobat una fórmula per a la vacuna. Així que no té sentit parlar de contraindicacions d’una cosa que encara no existeix. Així mateix, el suposat ús de nanorobots amb microxips connectats a la xarxa 5G «resulta impensable» ja que, ara com ara, «només s’ha aconseguit desenvolupar prototips en entorns de laboratori, com nanotubs de carboni que es propulsen mitjançant una reacció química; són capaços de moure’s i poc més, es descarta absolutament que puguin enviar estímuls», explica Jordi Díaz-Marcos, expert en nanotecnologia de la Universitat de Barcelona (UB). Per això, ara per ara, seria impossible introduir-los un microxip (una cosa massa gran) i aconseguir que es connectin a un senyal (una cosa massa complexa).

Però, per als seguidors d’aquestes teories de la conspiració, fins i tot aquestes explicacions formen part del complot, per la qual cosa la batalla dialèctica només serveix per reafirmar la seva actitud. ¿Llavors quin és el camí per lluitar contra la desinformació? La resposta és més complexa del que sembla.

La por, la incertesa i el boom d’aquestes teories 

Fa dècades que per les teories sobre un suposat complot global contra la salut pública es gesta en els submons d’internet i, indirectament, en l’imaginari col·lectiu. La pandèmia de Covid-19 no ha fet més que convertir les espurnes fins ara aïllades en un gran incendi de desinformació. «Aquests dies, la gent ha estat a casa amb molt temps lliure, però també amb molta por del que podia passar. Científics i autoritats sanitàries s’han anat contradient, com és normal en una situació així, però han acabat creant un gran desconcert. La por i la incertesa són un camp abonat per a xarlatans, notícies falses i estafes», explica Vicente Prieto, biòleg i president de Círculo Escéptico.

La trama de «la veritat que no volen que sàpigues» ha acabat convencent a molts per la seva retòrica, no pels seus arguments. «Aquestes històries resulten molt persuasives perquè arriben per la part emocional», explica Emilio Molina, vicepresident de l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APEPT).  «Per a molts resulta més tranquil·litzador creure que hi ha un enemic definit (per exemple un complot) que entendre que vivim en un món hipercomplex, del qual desconeixem moltíssimes coses i en el qual fenòmens així poden passar sense cap control. El problema és que una vegada entrats en aquesta lògica correm el risc d’allunyar-nos totalment de la realitat», argumenta. En aquests casos, la fe en una paranoia pot convertir-se en una font de malestar.

El debat sobre la veracitat dels ‘cavalls de Troia’

La clau de l’èxit de falòrnies, fal·làcies i teories de la conspiració és la seva premissa enganyosa. «Molts d’aquests discursos tenen una part de veritat que s’utilitza com un cavall de Troia per colar tota una sèrie d’especulacions i mentides», argumenta Carlos Mateos, coordinador de la iniciativa ‘Salud sin bulos’. Així mateix, «en molts casos es difonen per WhatsApp on, a diferència del que pot ocórrer en altres xarxes socials, el missatge t’arriba directament a tu i d’algú de confiança, i no sempre amb mala intenció. Allà és encara més complicat entaular un debat sobre la veracitat del contingut», comenta Mateos. Per això, en aquest confús context, tota prova que s’aporti per refutar una conspiració és vista com a part de la mateixa.

Les teories sobre el ‘misteriós origen’ del SARS-CoV-2, per exemple, parteixen de la premissa que els científics encara no saben amb total exactitud de quin animal o animals ha saltat aquest patogen. Aquesta incertesa s’ha utilitzat per especular sobre el suposat «origen humà (i intencionat) del virus» que, segons argumenten alguns, hauria sigut creat per un laboratori de Wuhan. O per Bill Gates. O pels Estats Units contra la Xina. O pels governs per controlar la humanitat, com sosté Bosé. I això que, ara com ara, el genoma del virus ha sigut seqüenciat milers de vegades a tot el món i, tal com expliquen els experts, no s’ha trobat cap indici de fabricació humana. Tot apunta que és fruit de mutacions naturals i impredictibles, tot i que encara no estigui clara la cadena de salts.

La llavor de la desconfiança

El problema d’aquestes falses teories no és si s’hi creu o no. Sinó la «llavor de la desconfiança» que planten i que, amb el temps, pot fer que una persona acabi desconfiant de tot el que diguin les fonts oficials, siguin aquestes metges, científics o autoritats sanitàries. «Els promotors d’aquestes teories utilitzen tàctiques típiques de les sectes. Diuen que només ells disposen de la veritat. Que són més desperts que la resta. Que tot el que ve de fora és mentida», explica Molina, també vocal de la xarxa de prevenció sectària i d’abús de la debilitat (RedUNE). No és estrany, doncs, que «molts grups conspiranoics acaben connectant-se, com els terraplanistes, amb algunes branques de les pseudoteràpies que també defensen una veritat més enllà de l’oficial. Aquests grups es retroalimenten i, a més, expulsen totes les veus crítiques amb les seves idees», argumenta Prieto.

Però si aquesta llavor de la desconfiança brota és gràcies (o per culpa) de dos abonaments. En primer lloc, la por. I, en segon lloc, la falta de cultura científica bàsica. Com més desconeixement científic hi hagi sobre una qüestió, més fàcil serà que s’acabin acceptant teories inversemblants. «Si no saps què són i com funcionen les ones electromagnètiques és més fàcil que et colin la por sobre el 5G, tot i que fa anys que s’utilitzen part de les seves freqüències i no hi ha res que demostri el seu suposat efecte advers», recorda Molina. «La ciència demana explicacions reflexionades i en profunditat perquè alguna cosa agafi sentit. La ciència-ficció, en canvi, només pretén encaixar les peces de manera superficial. Si hi hagués un mínim de coneixement bàsic, ja es veuria des de lluny que aquestes teories no se sostenen científicament», comenta Segalés.

La batalla dialèctica pel relat

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

Conspiranoics i ‘fact-checkers’ parteixen, paradoxalment, de la mateixa premissa: el pensament crític. És a dir, del dubte com a actitud. La manera d’aplicar-lo, no obstant, acaba portant a uns extrems irreconciliables. Llavors, ¿quin sentit té desmentir falòrnia per falòrnia, si els qui hi creuen no canvien d’opinió? «Hi ha gent que és immune a qualsevol tipus de raonament contrari a la seva doctrina. Però també hi ha molta gent indecisa que necessita informació clara i fiable. «Si no hi hagués rèplica a aquestes teories, l’únic que trobaria algú que busca informar-se sobre el tema és el relat fals», argumenta Mateos.

«Jo sempre dic que no vull que em creguis a mi, sinó que pensis críticament, que t’informis, que raonis, que busquis proves. No sempre podem estar allà per desmentir totes les falòrnies. Necessitem que la gent desenvolupi eines per poder fer-ho per si mateixa», reflexiona Prieto. Aquesta lliçó pren encara més importància en vista de la famosa Llei de Brandolini, segons la qual «la quantitat d’energia necessària per refutar una idea falsa (o de merda) és un ordre de magnitud superior que per produir-la». Així que, ja que és més fàcil crear una falòrnia que desmentir-la, toca començar a desmuntar-les des de baix.