La ciència espanyola llança un missatge de socors en plena crisi de la Covid-19

La ciència espanyola llança un missatge de socors. Els diners no arriben. Els investigadors treballen en un entorn hipercompetitiu sostingut sobre condicions precàries. I el futur, es converteix en una cosa incerta. Tant per a les persones que dediquen la seva vida a la ciència com per a les investigacions per si mateixes. «En aquesta crisi de la Covid-19 hem vist el potencial de la ciència per salvar vides. I ni així s’ha fet una inversió significativa en el sector», explica Pablo Giménez Gómez, investigador predoctoral i portaveu de la Federació de Joves Investigadores Precàries (FJI). «Els científics espanyols a la recerca d’una vacuna estan enllaçant feines poc més de mileuristes enllaçant contractes any a any. Hem començat una carrera que no va cap a cap meta. No s’està treballant amb condicions dignes. Ni amb prou infraestructures», esgrimeix.

La indignació dels científics per la precarietat del seu sector es manifesta aquest dimecres sota el lema #sinciencianohayfuturo. Perquè ni els 30 milions ‘extres’ invertits en projectes Covid-19 han aconseguit sanejar els laboratoris. Perquè els 362 milions del pla nacional per a R+D s’han repartit entre 2.800 projectes, que investigaran amb el mateix pressupost que el que es necessita per cobrir 14 km de les vies d’un AVE. Perquè el problema, expliquen els investigadors, és de llarg abast. «Espanya s’ha quedat fora de l’aliança europea per a la fabricació de la futura vacuna contra el coronavirus. I no perquè no tingui investigacions vàlides. Sinó perquè no té les infraestructures. Això demostra, una vegada més, que sense recursos no anem enlloc», relata Elena Gómez-Díaz, investigadora a l’Institut de parasitologia i biomedicina López-Neyra (IPBLN-CSIC).

Crisi estructural

Aquesta crisi ve de lluny. Cap a l’any 2012, els periodistes científics Antonio Martínez Ron i Javier Peláez van iniciar una campanya per visibilitzar les conseqüències de la precarietat en R+D. Vuit anys després, el malestar ha crescut i les reivindicacions continuen sent essencialment les mateixes. La investigadora María Luz Montesinos, amb «tota una vida dedicada a la ciència», explica de primera mà les conseqüències d’una crisi estructural.  «Jo lidero un grup d’investigació petit. Investigo. Dono classes a la universitat. Dirigeixo el treball d’estudiants. Publico tot el que puc. Em passo la vida buscant convocatòries per trobar fons. I sé que amb això no sempre n’hi ha prou. Hi ha tanta competència per a tan pocs fons que moltes vegades reps una avaluació dient que el teu treball és bo però que no hi ha diners», relata. «Treballes sabent que no hi ha cap pla a llarg termini. Per això hi ha molta gent jove i brillant que se’n va. Perquè l’opció és quedar-se i no guanyar ni un duro», afegeix.

La carrera dels joves investigadors, de fet, es construeix sobre un mar de dubtes. Clara García, exinvestigadora ara dedicada a la divulgació, explica que són molts els doctorands que comencen la seva carrera treballant gratis. Sempre amb l’esperança, en algun moment, d’aconseguir una ajuda per fer el doctorat o que els laboratoris rebin una injecció de fons. Un altre gran problema és el que passa després de finalitzar el doctorat. Es calcula que més de 10.000 persones es doctoren a l’any a Espanya. No obstant, les principals convocatòries de l’Estat no arriben a mil contractes postdoctorals, incloent-hi investigadors en etapes inicials i sèniors. El resultat és que la gran majoria dels investigadors espanyols es veuen obligats a emigrar a l’acabar el doctorat si volen seguir amb la seva carrera investigadora. «Desgraciadament, el normal és no aconseguir estabilitat laboral fins als 40 anys. Això afecta els científics. Però també la seva feina, perquè així és inviable plantejar projectes a llarg termini», explica García.

El futur de la ciència

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

«La convocatòria d’aquest dimecres ha sorgit de forma espontània. Una científica va llançar la iniciativa per Twitter i ràpidament es va viralitzar. Això reflecteix el malestar general que hi ha en la comunitat científica», explica Bea Roncero, investigadora i activista de la plataforma Ciència amb futur. «Durant aquesta pandèmia la ciència ha acaparat molts titulars. Però aquest reconeixement públic no s’ha reflectit en millores per al sector. Això ha encès encara més els ànims. Necessitem invertir més diners, millorar la transferència de coneixement, acabar amb l’endogàmia en els centres de recerca i lluitar perquè els científics puguin tenir una carrera estable i unes condicions de treball dignes», comenta. 

Aquestes reivindicacions ressonen ara amb més força en una crisi que mira cap als laboratoris a la recerca de solució. «Aquesta pandèmia ha sigut culpa d’un virus. Però, en un futur, el problema podria venir d’una altra banda. Necessitem trobar solucions per al càncer, les malalties tropicals, el canvi climàtic... que sigui massa tard per invertir en investigació. Aquesta és una carrera a llarg termini», reflexiona Giménez. N’hi ha prou amb un exemple. El grup espanyol més avançat en l’estudi del coronavirus, explica, fa 15 anys que treballa en el tema. «Si s’hagués invertit millor en aquest àmbit, probablement ara estaríem més preparats. Per això demanem una inversió sòlida que garanteixi la continuïtat d’aquests estudis», valora l’investigador.