«En cent anys es continuaran recordant les teories de la conspiració sobre el virus»

¿Com és això de publicar un llibre de divulgació científica en plena pandèmia? No parla directament del virus, però es pot llegir com un abecé de com funciona la ciència...

És estrany. Aquest llibre va néixer quan la Covid-19 encara no existia. Al final, dos dies abans d’enviar a l’editorial el text definitiu ja revisat, vaig afegir un apèndix sobre el tema. Però crec que, tot i així, el missatge que defenso es fa encara més vàlid; el d’una ciència més dirigida a objectius i a afrontar els reptes de la societat.

El llibre està dedicat a la teva filla, Eva, perquè un dia descobreixi «les històries del món invisible». Seguint amb aquesta reflexió, ¿potser la ciència era, fins ara, una narració d’històries invisibles?

Sí, és clar. És que veure l’invisible és la part més màgica de la ciència. Ens permet descobrir el més gran i llunyà com l’estructura de l’univers, el més diminut com l’estructura i el comportament dels virus, i connexions amagades a la naturalesa com la correlació entre CO₂ i el canvi climàtic. Aquest coneixement és meravellós en si mateix, però també serveix per actuar. I en aquesta crisi ho hem vist de manera molt clara. La ciència té la funció de generar coneixement i la responsabilitat d’ajudar els altres.

¿Podem demanar als científics que ens donin respostes a qüestions que ni tan sols ells saben? Se m’acut, per exemple, el cas de les teràpies experimentals. O, ara, el desenvolupament d’una vacuna contra el coronavirus.

Sí, clar. I entra dins del seu deure donar una explicació tot i que no n’estiguin segurs. La gent necessita respostes i els científics, tot i que no tinguin certeses, han d’acostumar-se a ser ells els qui contestin a aquestes inquietuds. I, si fa falta, explicar els dubtes que hi ha pel camí. Però amagant-se quan la cosa es complica, o les preguntes els incomoden, no aconseguiran convertir-se en els referents que reclamen ser.

Al llibre parles amb fervor del ‘paradigma dels musclos’, un tema que podria semblar frívol però que després resulta de gran interès. ¿Hi ha més històries de mol·luscos que ignorem?

I tant. (Riu). La història del musclo és un exemple increïble de la part més fascinant de la ciència. A la ràdio vam entrevistar un científic que ens va parlar de la investigació sobre la genètica d’aquests animals, de com es protegeixen dels patògens o s’enganxen a les roques, i de les aplicacions que se li estaven traient. Això mostra que, al final, la ciència va molt més enllà del que es publica a revistes com ‘Science’.

¿Com trobar, doncs, històries científiques fascinants? ¿On es s’amaguen?

Bona pregunta. Hi ha dues maneres: una és buscar-les sobre el terreny, anant als laboratoris i parlant directament amb els científics. Sempre et sorprenen. I la segona és partir dels problemes o qüestions de la gent i la societat i intentar resoldre’ls amb informació científica.

Més enllà de la ciència, es parla poc de com treballen els científics. Quan parles de dinosaures, per exemple, parles d’un camp poc finançat, amb condicions precàries...

Sí. El finançament espanyol en ciència és dels pitjors de la Unió Europea. Es necessita molt més finançament i una millor gestió. Però també crec que necessitem més diàleg entre ciència i societat per decidir quines han de ser les prioritats d’estudi.

¿En quin sentit?

A Xile, per exemple, hi ha infraestructures gegants per estudiar l’espai. Però el dia que hi va haver un problema amb els salmons, es va veure que no hi havia cap expert sobre la qüestió. És un error polític que la ciència no estigui connectada amb les necessitats del país. El més habitual és que els científics demanin diners als governs per investigar el que consideren important, però jo defenso que els polítics també han d’oferir diners als científics perquè investiguin el que considerin necessari.

Parlant de ciència i societat. Aquests dies en què la ciència intenta explicar què està passant, també vivim un boom de mentides i teories de la conspiració sobre el virus.

Sí. I estic segur que en cent anys es continuaran recordant les teories de la conspiració sobre el virus. Igual que ara recordem les teories de la conspiració sobre l’arribada de l’home a la Lluna de 1969. Al nostre cervell li agraden les sorpreses, i quan apareix una explicació tan aclaparadora, la recorda amb més facilitat tot i que no sigui certa. I després, amb alguns fets alternatius i biaixos de confirmació es va consolidant.

¿Com lluitar, doncs, contra la difusió d’aquestes mentides? Més enllà de les teories de la conspiració, preocupa la difusió de pseudoteràpies...

La divulgació és una part petita de la solució. Necessitem explicar a la gent que hi ha coses que funcionen i coses que no, i això passa per donar informació clara i rigorosa. Però també necessitem un compromís de l’Administració. De poc serveix que els divulgadors denunciïn les pseudoteràpies si després a les farmàcies es continua venent homeopatia, a les universitats es fan cursos de reiki i l’Administració no sanciona els que venen falsos remeis.

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

¿Balanç de la comunicació en aquests temps de crisi?

En general, crec que s’ha fet bé. Els mitjans de comunicació han fet un molt bon treball. Han donat molta veu als científics i amb prou feines s’han colat il·luminats. Aquesta crisi ha posat cadascú al seu lloc. La Xina no va construir un centre de medicina tradicional per fer front al virus, sinó un hospital. I, en general, el món ha escoltat més els viròlegs que els homeòpates. Aquesta és una petita victòria, que hem d’intentar mantenir quan això passi.