LA NOVA NORMALITAT EN EL PATRIMONI ANTIC

Turisme paleolític

Catalunya acull una destacada representació de jaciments arqueològics anteriors a la romanització

Els equipaments recuperen moltes de les seves activitats i esperen remuntar aquest estiu

amadridejos11261850 yacimiento del abric roman campa a de excavaciones de agos200709110646 / JORDI MESTRE

Fa 80.000 anys, potser fins i tot 110.000, uns clans neandertals van començar a utilitzar un entrant o abric de la muntanya a l’actual terme municipal de Capellades (Anoia) per protegir-se de la pluja i descansar en un lloc segur dels grans carnívors. Els sediments, l’aigua i l’erosió van fer de les seves durant mil·lennis i aquell paratge és avui el jaciment arqueològic de l’Abric Romaní, «un lloc clau per entendre la vida dels neandertals durant un període de temps molt prolongat», resumeix Raül Bartrolí, tècnic de l’Ajuntament de Capellades i codirector de les excavacions.

Després del parèntesi del confinament, el jaciment ha reobert i es pot recórrer concertant les visites per endavant, tot i que s’han hagut d’extremar les mesures de protecció, especialment en els espais tancats, i s’ha limitat l’aforament. «Ha sigut un cop molt dur –assumeix Bartrolí–. Confiem que aquest estiu es recuperin les visites. El nostre públic és majoritàriament local». Entre el 5 i el 28 d’agost, a més, els visitants –amb mascareta– coincidiran amb la campanya d’excavació d’aquest any, coordinada per l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, a Tarragona), i tindran l’oportunitat de veure en directe com treballen els paleontòlegs.

L’ocupació neandertal de l’Abric Romaní no va ser efímera, sinó que es va prolongar amb fluctuacions fins fa uns 39.000 anys, un procés que va acabar deixant com a herència, fossilitzades sota els sediments, milers de peces de la vida quotidiana dels seus pobladors, des d’ossos dels animals que es menjaven fins a estris per caçar i eines per escorxar els cadàvers. També carbó cremat procedent de les fogueres que feien servir per entrar en calor i cuinar. Les excavacions van traient a la llum, a poc a poc, estrats cada vegada més antics.

Mesures de protecció similars han hagut d’aplicar els 150 jaciments arqueològics de Catalunya que estan museïtzats, és a dir, que han sigut condicionats per permetre les visites i compten amb camins marcats i passarel·les, cartells explicatius, centres d’interpretació, museus i altres elements típics de les destinacions turístiques.

La capital dels indigetes, a la ciutat ibèrica d’Ullastret (Baix Empordà)

«Hem reduït l’aforament a 80 persones per hora, només quatre persones poden veure simultàniament l’audiovisual i s’ha establert un recorregut al centre d’interpretació per evitar que les visites es creuin», posa com a exemples Gabriel de Prado, director del jaciment d’Ullastret. Les audioguies han sigut retirades i en el seu lloc es pot consultar la informació amb el mòbil i un lector de codis QR. Tampoc es poden utilitzar els elements tàctils.

En qualsevol cas, el jaciment exterior d’Ullastret és tan gran, amb 5.000 metres quadrats visitables, que és difícil que es puguin formar aglomeracions, «ni tan sols durant els dies d’estiu en què no ve de gust anar a la platja», assumeix De Prado. «És l’assentament ibèric més gran que es pot visitar a tota la Península –destaca el seu director–. No era un poblat, sinó una autèntica ciutat de l’edat del ferro que s’estenia al llarg de 16 hectàrees. Era la capital del territori indiget». El jaciment, a més, combina el seu valor històric amb un paisatge únic i un entorn rural ben conservat.» Pla ja parlava d’aquesta zona com un dels llocs més bonics de l’Empordà», conclou De Prado.

Panoràmica del jaciment arqueològic d’Ullastret, al Baix Empordà.

Les nostres arrels clàssiques, a les ruïnes d’Empúries de l’Escala (Alt Empordà)

Les nostres arrels clàssiques

Uns 25 quilòmetres més al nord s’alça un altre dels jaciments més famosos de Catalunya, les ruïnes gregues (i també romanes) d’Empúries, catalogat per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. Igual com a Ullastret, s’ha limitat l’aforament, s’han suprimit les àudioguies i la mascareta és obligatòria als espais comuns i tancats, però al tractar-se també d’un jaciment molt gran el problema de les distàncies és menor. Va tornar a obrir les portes el 2 de juny. «L’important era reobrir amb seguretat», sintetitza Marta Santos, directora del conjunt monumental.

Han sigut quatre mesos d’aturada, sense turistes ni escoles, però els atractius segueixen allà. Una visita a les ruïnes d’Empúries no ha d’oblidar els mosaics de les velles cases senyorials, l’escultura d’Asclepi o l’imponent fòrum romà. «Empúries és un jaciment únic perquè és el punt d’entrada de les nostres arrels clàssiques, tant gregues com llatines», diu Santos. Va ser, per exemple, el primer punt pel qual van desembarcar els romans en la conquista de la Península.

El palau de la fauna quaternària, a les Coves del Toll (Moià)

El palau de la fauna quaternària

Els quatre mesos d’inactivitat turística han tingut un efecte demolidor sobre els ingressos dels jaciments, amb l’agreujant que la primavera és un moment tradicional d’alta afluència, especialment d’escoles, insisteix Marta Fàbrega Gallaguet, directora gerent del parc prehistòric de les Coves del Toll, a Moià. A més, han desaparegut el públic estranger i els grups de casals d’estiu. «Estimem que hem reduït entre el 40% i el 50% dels nostres ingressos i visitants anuals». A tot això s’hi han de sumar les despeses derivades de la desinfecció de les instal·lacions o la compra de materials sanitaris. Tot i que els horaris comencen a recuperar-se, Fàbrega lamenta que aquest estiu no poden treballar al jaciment de Moià els arqueòlegs de l’IPHES que coordinen les excavacions i que són un atractiu «que enriqueix la visita i atrau els curiosos».

La cova es coneix a nivell científic com el palau de la fauna quaternària –prossegueix Fàbrega–, ja que és el jaciment d’Europa amb més fauna quaternària i més diversitat. Hi ha, per exemple, restes d’ossos (se n’han trobat més de 200 exemplars), lleons i hienes de les cavernes, rinoceronts, hipopòtams, urs... «Moià va ser un dels últims reductes a Catalunya de l’home de Neandertal abans de la seva extinció i també va ser ocupada per l’‘Homo sapiens’ del neolític, com prova la troballa de molts estris, sobretot ceràmica, eines i joies», enumera la directora del jaciment.

El pioner de les pintures rupestres, a les Roca dels Moros del Cogul (Garrigues)

El pioner de les pintures rupestres,

El 13 de juny va reobrir també la Roca dels Moros, al Cogul, un dels principals conjunts de pintures rupestres del Mediterrani occidental, així mateix catalogat per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. «Com que la visita és exterior hem tingut menys problemes, però s’ha de portar mascareta i mantenir les distàncies de seguretat», recorda la seva directora i alcaldessa de la localitat, Anna Torres.

El jaciment, que es troba 400 metres del nucli del poble, «va ser el primer conjunt de pintures prehistòriques documentat científicament a Catalunya i, des del moment del seu descobriment, el 1908, «es va convertir en un referent de l’art prehistòric». El conjunt, amb una antiguitat d’uns 10.000 anys, està format per 42 figures humanes i de fauna en un disseny que sembla vinculat a algun ritu de fertilitat.

Pintura rupestre trobada al Cogul, on es poden observar figures zoomorfes que pertanyen, probablement, al període neolític.

Els últims dinosaures, al Museu de la Conca Dellà i Dinosfera

Els últims dinosaures,

Els últims dinosaures que van viure a Europa just abans de la seva extinció ho van fer en un territori ocupat actualment pel Pirineu, que aleshores encara no s’havia format i era una gran plana oberta al mar i amb zones lacustres. I un lloc particularment ric per observar aquest llegat fòssil –ossos, nius i empremtes– és la comarca del Pallars Jussà, on funcionen dos equipaments consagrats als grans éssers del Cretaci: el Museu de la Conca Dellà, a Isona, i Dinosfera, a Coll de Nargó. Ja han reobert i també han tornat les visites guiades als jaciments, destaca el seu director, Àngel Galobart, de l’Institut Català de Paleontologia (ICP). «Durant el mes de juny vam preparar el museu amb les mesures anti-Covid: sense objectes per tocar, amb aforament restringit, metacrilats de protecció per als treballadors i ús obligatori de les mascaretes per als visitants».

«Hi ha molt pocs llocs al món que tinguin una cronologia de dinosaures de 72 a 66 milions d’anys –destaca com atractius Galobart–. A més, en aquell moment, Europa era un conjunt d’illes i els dinosaures que trobem són diferents dels que hi ha als Estats Units o Àsia». Ja s’han descrit diverses espècies noves.

Viure sota terra, a les Coves de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà)

Viure sota terra, Coves de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà)

El complex arqueològic de la cova de Font Major de l’Espluga de Francolí, format per un museu subterrani i uns 400 metres de grutes condicionades per al passeig, també ha hagut de limitar l’aforament a 15 persones per grup. «Ja funcionem amb normalitat, tot i que ha variat el nombre de persones que hi entren i és molt recomanable la compra anticipada de les entrades», adverteix Victòria Cañis, tècnica del jaciment.

El gran interès turístic de la cova, destaca Cañis, és que en un recorregut guiat d’una hora i quart «es pot veure en primera persona com era la vida dels seus habitants des del paleolític fins al segle XX», quan van ser utilitzades com a polvorí i per plantar xampinyons. La visita per la llarga cova, que gaudeix d’una temperatura d’entre 14º i 16º tot l’any, s’acomiada amb la reconstrucció a mida real d’una família del neolític. I les sorpreses no han acabat, ja que «una campanya arqueològica va descobrir l’any passat un centenar de gravats de fa 15.000 anys a l’interior del riu subterrani».

El llarg viatge de la variscita, a les Mines de Gavà (Baix Llobregat)

El llarg viatge de la variscita, a les Mines de Gavà (Baix Llobregat)

Notícies relacionades

Les mines neolítiques de Can Tintorer, a Gavà, són un jaciment excepcional perquè constitueixen la primera gran explotació subterrània d’un mineral trobada a la península Ibèrica. «És el centre més antic d’Europa dedicat a la producció de béns per a l’intercanvi», comenta el director del parc arqueològic, Josep Bosch. És a dir, fa 6.000 anys era un «santuari» del qual s’obtenien minerals valuosos, com la variscita, que després es distribuïen per un territori que anava des dels Alps fins a Gibraltar.

No obstant, la singularitat del jaciment subterrani ha sigut també un problema a l’hora de reobrir, lamenta Bosch. El museu i les activitats funcionen amb la normalitat característica d’aquests nous temps –amb mascareta i aforament limitat–, però les visites no poden accedir a l’interior de les mines per una qüestió d’espai i ventilació.