La multiplicació de satèl·lits amenaça l'astronomia

L’empresa de Musk té permís per llançar fins a 12.000 satèl·lits. Els centenars que ja té en òrbita es fan notar. Aquest juliol, un fotògraf va difondre una imatge del cometa Neowise, creuada per desenes de traces lluminoses de satèl·lits de Starlink. El novembre del 2019, l’Observatori de Calar Alto (Almeria) va captar la mateixa «cadena de perles». «El pas d’aquests satèl·lits et pot arruïnar una observació», afirma Jorge Núñez, catedràtic d’Astronomia de la Universitat de Barcelona.

Núñez forma part d’un grup de treball creat per la Societat Espanyola d’Astronomia (SEA) per abordar el problema. Starlink és només un entre diversos projectes de «constel·lacions de satèl·lits», com ‘Kuiper’ o ‘OneWeb’. La Unió Internacional d’Astronomia considera aquests projectes «preocupants».

El nombre de satèl·lits previstos supera la quantitat d’objectes enviats a l’espai en tota la història (al voltant de 9.000, segons les Nacions Unides). «En qualsevol tarda d’observació es veuen satèl·lits, però quan tinguem 10 vegades més el problema serà 10 vegades més gran», afirma David Galadí, astrònom de l’Observatori de Calar Alto i membre del grup de la SEA.

Internet per a zones remotes

La miniaturització i abaratiment de la tecnologia ha permès una nova estratègia (New Space) basada a llançar molts dispositius petits. Les constel·lacions estan fetes de microsatèl·lits que pesen uns centenars de quilograms i tenen al voltant d’un metre d’ample.

Amb aquesta tecnologia, es pot proporcionar connexió a internet a zones remotes on no arriba la fibra òptica, penetrant en mercats com l’Àfrica, la Xina o l’Índia.

«Hi ha problemes de comunicació, menjar o recursos, que són costosos, de resoldre des de la terra i es poden solucionar des de la seva òrbita», explica Gerardo Richarde, cofundador de l’empresa Satellogic, que planifica llançar 300 microsatèl·lits per monitorar camps agrícoles, zones naturals i infraestructures.

No tots els satèl·lits tenen per què ser visibles. Una simulació de l’European Southern Observatory (ESO) amb 25.000 satèl·lits ha acabat que sol uns 300 estarien per sobre de l’horitzó visible i la majoria tindrien una brillantor tènue.

A més, els dispositius es veuen només al capvespre o a trenc d’alba, abans de sortir del con de llum del Sol. Els «cadenes de perles» són molt lluminoses poc després del seu llançament. Quan arriben a la seva òrbita final, la seva llum és menys intensa. «L’afirmació que hi haurà més satèl·lits que estrelles al cel no és veritat», conclou Andrew Williams, coautor de l’estudi d’ESO.

No obstant, això no resol el problema. Les òrbites finals solen ser bastant pròximes a la superfície terrestre. Per això, es continuaran notant en llocs especialment foscos i en les fotografies astronòmiques.

«El món ha de preguntar-se quin dret té una empresa de canviar el cel de forma permanent», reflexiona Williams. «La humanitat té dret de disfrutar del paisatge natural com a part del seu patrimoni», afirma Galadí.

També la ciència es veuria afectada. En alguns observatoris, s’hauria de tirar fins a una tercera part de les imatges del vespre. «Es perdrà ciència: pot passar que intentin observar un senyal i no puguin», observa Galadí.

Negociació amb Musk

Musk s’ha mostrat sensible al problema i la seva empresa està experimentant un sistema (DarkSat) per enfosquir els satèl·lits. No és fàcil, perquè el negre sobreescalfa els aparells.

Per la seva banda, els astrònoms demanen més transparència sobre llançaments i trajectòries, per apagar els seus telescopis a temps i posar en marxa sistemes automàtics que eliminin les traces dels satèl·lits de les imatges, quan és possible.    

No obstant, aquestes mesures poden restar hores d’observació i sumar hores de processat d’imatge cada nit, amb uns costos importants per a la ciència. "¿Quien pagará por estos esfuerzos?", se pregunta Williams.

De moment, ningú ha plantejat que les empreses paguin res. Tampoc existeixen acords internacionals que regulin el nombre de satèl·lits o la seva lluminositat.  

Notícies relacionades

Internet per a l'Àfrica: no tot val

¿Què són les tempestes solars?

«Intentar que una legislació estableixi prohibicions és impossible. Si ho fessin els Estats Units, les empreses se n’anirien a la Xina. I viceversa», constata Núñez. En aquest escenari, l’Associació Astronòmica dels Estats Units ha optat per asseure’s a negociar amb Musk, esperant que s’estableixin unes bones pràctiques.

No obstant, hi ha els qui no estan conformes. «Es pretén que internet arribi a l’Àfrica i Àsia de la mà de països aliens i empreses estrangeres, fora del control de la població usuària. És un model profundament injust i sense control democràtic», conclou Galadí.