La pandèmia que va mostrar la fragilitat, els errors i els matisos de la ciència

El dia que uns científics van dir que les mascaretes sí. El dia que altres científics van dir que mascaretes no. El dia que uns experts van predir un futur catastròfic sobre el virus que mai es va arribar a complir. I el dia que vam llençar l’ibuprofèn a les escombraries perquè vam creure que ens faria posar encara més malalts. ¿Què els passa últimament als científics? ¿Per què es contradiuen tant? ¿I per què no s’aclareixen?

La pandèmia de la Covid-19 ha exposat els debats interns de la ciència davant els ulls de l’opinió pública. Perquè amb l’arribada d’aquesta crisi, tots hem mirat cap a les bates blanques a la recerca de respostes. I això que entre els experts hi havia més dubtes que certeses. Durant aquests mesos, la comunitat científica ha investigat a contrarellotge. Ha publicat les seves troballes molt de pressa. I ha intentat respondre a qüestions que no estaven clares en absolut. ¿El resultat? La tempesta perfecta perquè arreli la confusió. 

«Tot el procés d’investigació científica ha quedat exposat al debat públic, des de les hipòtesis fins als resultats. Fins ara, el normal era que de la ciència només transcendissin les certeses. Ara també s’estan exposant els dubtes, les controvèrsies i els errors», reflexiona Gema Revuelta, directora del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). «En el món de la comunicació ha passat el mateix. En circumstàncies normals es filtra molt la informació per seleccionar només aquella més sòlida. I es contrasta amb experts fins a tenir un relat polit i coherent. Però ara s’ha intentat donar resposta a preguntes que encara segueixen obertes, sabent que moltes de les conclusions es podien desmentir més endavant», afegeix.

En contextos de crisi, explica Revuelta, sol donar-se un cúmul de fenòmens que per si mateixos vaticinen «una barreja explosiva». Hi ha una gran demanda d’informació. Moltes preguntes per respondre. I poques, molt poques, respostes. I, mentre els especialistes se centren a intentar resoldre els problemes en curs, «la incertesa es converteix en un terreny abonat per als xarlatans i la informació matussera», explica l’experta en comunicació científica. Així ha ocorregut en l’actual pandèmia; una crisi en què de vegades ha fallat la ciència i de vegades ha fallat la comunicació.

Els errors de la ciència

Al llarg d’aquests mesos, la ciència ha demostrat que, lluny de ser un ens totpoderós, també pot fallar en les seves prospeccions. ¿Un exemple d’això? Els innombrables models matemàtics que van intentar predir l’evolució de la pandèmia sense èxit. Com el famós estudi de l’Imperial College que comptabilitzava set milions d’infectats a Espanya a finals de març i que, com tants altres, va generar alarmisme, va quedar lluny de complir-se i, per tant, va acabar escampant el caos. I no és l’únic cas. Per això mateix, la revista ‘Nature’ ha publicat recentment un manifest en què una desena d’investigadors fan una crida perquè aquestes prediccions siguin ‘transparents’ en el seu plantejament i humils en les seves conclusions. Per evitar, és clar, alarmes científiques infundades. 

En el terreny de la comunicació, la incertesa i la recerca de respostes es va convertir, sobretot en els moments més aguts de la pandèmia, en una cambra d’eco per a una ciència poc sòlida. El dia que un grup de científics francesos va plantejar que la nicotina podria tenir un cert efecte protector contra el virus, la hipòtesi es va viralitzar com si es tractés d’una troballa. Una cosa semblant va passar amb els esperançadors estudis sobre medicaments com la hidroxicloroquina, que van anunciar els seus èxits molt abans d’haver aconseguit resultats. El mateix que ocorre ara amb els anuncis sobre l’anhelada vacuna, que encara està lluny d’aconseguir-se. 

Coneixement en brut

«Les presses no són bones, ni per produir ni per publicar sobre ciència. S’han intentat forçar els terminis de la investigació sense que el mètode científic se’n ressentís, però no sempre s’ha aconseguit. Els controls de qualitat han fallat. I no són pocs els estudis que al seu dia van acaparar un titular i que ara s’estan retractant perquè no se sostenen per cap banda», comenta Gonzalo Casino, investigador de l’Observatori de la Comunicació Científica (OCC) i responsable de transferència de coneixement del Centre Cochrane Iberoamericà, una de les plataformes més prestigioses dedicades a l’anàlisi de la qualitat dels estudis científics.

Amb l’arribada de la pandèmia, de fet, molts dels ‘filtres de qualitat’ de la ciència es van esvair a favor de la urgència del moment. Les revistes científiques es van comprometre a publicar ‘immediatament’ tot el que els arribés sobre la Covid-19. I els reposadors d’articles sense revisar, llar dels famosos ‘preprints’, es van convertir en una alternativa encara més ràpida per divulgar els resultats d’un treball. Aquesta confluència de fenòmens va acabar generant una allau de coneixement ‘en brut’ que es va publicar sense passar pel tradicional filtre dels ‘peer review’, unes revisions a cegues en què altres experts avaluen la qualitat del treball, proposen millores i, si cal, descarten el contingut.

¿Victòria del pensament crític?

Notícies relacionades

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

¿Per què els mosquits sempre et piquen a tu? La ciència ja té la resposta

«Aquesta crisi ens ha recordat la importància del sentit crític, també quan parlem de ciència. Un estudi per si sol no pot pontificar i el coneixement sòlid s’obté a partir d’un ‘destil·lat’ de molts treballs i revisions. Per això moltes de les preguntes sobre aquesta crisi tardaran mesos a respondre’s», recorda Casino. «També s’ha posat sobre la taula que en ciència hi ha molta gamma de grisos i que cal explicar-los», afegeix.

La part positiva, expliquen els experts, és que mai abans s’havia parlat tant de ciència. I que, malgrat tot, aquesta crisi ha servit per parlar obertament de com funciona la investigació, amb tots els seus matisos. En aquest context, a més, la comunicació cobra un nou sentit ja que, com explica Revuelta, «davant la falta de vacunes o tractaments efectius, l’única arma de què disposem és demanar a la ciutadania que adapti el seu comportament a la situació; i això només s’aconsegueix explicant-ho de forma científica i rigorosa».