Elles també caçaven

La història d’aquesta troballa comença en una excavació arqueològica situada a l’actual Perú. Allà es va trobar una tomba amb un grapat de restes òssies i 24 eines de pedra dissenyades per caçar i esbocinar grans animals. L’anàlisi dels ossos i les proteïnes dentals va revelar que es tractava d’una dona d’entre 17 i 19 anys que va viure entre la glaciació del plistocè tardà i el desglaç de l’holocè primerenc.

Els investigadors responsables d’aquest descobriment expliquen que després de trobar les restes d’aquesta jove es van plantejar la pregunta següent: ¿va ser aquesta dona caçadora una excepció en un món d’homes? ¿O elles també participaven en les activitats de caça? L’anàlisi d’aquest cas, així com del centenar de jaciments de l’època trobats al continent americà, identifica 15 homes i 11 dones enterrats amb les seves armes. «Aquests descobriments anul·larien la hipòtesi que els homes eren els únics caçadors de la prehistòria», relaten els experts en un article publicat aquest dijous a la revista ‘Science Advances’.

¿És una arma de guerra o un ganivet de cuina?

La vida de les societats prehistòriques és complicada de reconstruir des del present. La falta de testimonis directes i la complicada troballa de proves materials han deixat gran part del relat subjecte a la interpretació dels científics. La imatge d’homes prehistòrics que utilitzaven la força bruta per alimentar les famílies i d’unes dones dedicades a recollir baies no és un fidel reflex del passat; és una especulació encunyada des del present. En realitat, no hi ha hagut proves científiques que eliminessin les dones dels escenaris de caça.

«Els llibres de prehistòria s’han escrit des del present, així que gran part d’aquestes interpretacions estan esbiaixades per prejudicis actuals», explica Marina Lozano, investigadora de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social i la Universitat Rovira i Virgili (IPHES-URV). Un dels exemples més clars de com aquests biaixos han afectat la interpretació de la història són els aixovars funeraris trobats als jaciments arqueològics.

Durant molts anys, els treballs arqueològics han interpretat els objectes trobats al costat dels cossos en funció del sexe de l’individu. Una punta de pedra tallant sepultada al costat d’un home es classificava com a arma. Mentre que un objecte similar trobat al costat d’una dona es catalogava com un ganivet de cuina. O un ornament. O fins i tot un símbol per destacar l’estatus de ‘la dona del cap’. Aquest fenomen, estudiat per l’arqueòloga catalana Encarna Sanahuja Yll, suggereix que potser les caçadores i guerreres sempre han estat allà. Tot i que fins ara no s’hagin vist.

La família prehistòrica perfecta d’‘Els Picapiedra’

El fet que la història dels homes i les dones de la Prehistòria s’escrigués de manera tan diferent no és casual. «La visió estereotipada sobre les dones, les seves activitats i coneixements en el passat, s’ha utilitzat com a element sustentador de les desigualtats en el present», argumenta Marga Sánchez Romero, experta en arqueologia de les dones i les relacions de gènere de la Universitat de Granada.

L’exemple perfecte són Els Picapedra. En aquesta icònica sèrie dels seixanta, la família prehistòrica perfecta comptava amb uns homes dedicats a treballar i unes dones enfocades a les tasques domèstiques. Després de l’èxit d’aquestes històries, els seus creadors van fer el salt al futur amb ‘Els Supersònics’, on també retrataven una família tradicional del llunyà 2062. Allà no només la mare es dedicava a la llar, sinó que l’acompanyava un robot domèstic vestit amb faldilla. «Els problemes són dos. Un, que s’han atribuït aquestes tasques només a les dones. I dos, que aquests treballs s’han associat amb una cosa mancada de valor malgrat que són estructurals en les societats», explica Sánchez Romero.

Arqueologia amb perspectiva de gènere

La vida de les dones prehistòriques s’ha mantingut durant segles en l’oblit. Per entendre el perquè d’aquest fenomen ens hem de remuntar a les albors de l’arqueologia com a disciplina científica en el context del segle XIX. En aquell temps, la ciència estava en mans d’una elit intel·lectual i econòmica. El seu escrutini del passat es basava en la recerca de valors que en aquest context eren sinònim de progrés. Així que per estudiar l’origen i el desenvolupament de les societats es buscaven les llavors de valors com la tecnologia, l’estat i el poder. A partir d’allà es va començar a escriure el relat dels homes de la prehistòria, entenent que el pes d’aquestes societats havia de caure en ells.

Notícies relacionades

La ciència també té un biaix de gènere que en distorsiona els resultats

¿Què són les tempestes solars?

¿Però què passava amb les dones? L’estudi de les dones en la prehistòria va arribar de la mà del moviment feminista. A Espanya això va passar pels volts dels vuitanta, quan les inquietuds de l’activisme es van traslladar a l’esfera acadèmica. La perspectiva de gènere en el món de l’arqueologia, explica Sánchez Romero, va implicar dos canvis. Primer es van començar a veure dones allà on abans no se les havia vist (com en escenes de caça o pintant art rupestre). I segon, es va començar a mirar d’una altra manera aquelles tasques que durant segles havien arrossegat una càrrega pejorativa (com les cures i la criança).

Les dones prehistòriques caçaven, sí. I també participaven en la recol·lecció d’aliments, cuidaven la seva descendència i contribuïen al progrés de les seves societats, igual que els homes. Tot i que aquestes imatges rares vegades apareixen en els llibres d’històries, elles sempre han sigut allà.