Referents ocults; 10 dones que van inspirar les científiques d’avui

La primera vegada que Carmen Ocal, professora d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), es va enfrontar al teorema de Cauchy-Kovalevskaya es va sorprendre per la seva fascinant utilitat. Amb el temps va descobrir que darrere d’aquest guió hi havia la història d’una científica fascinant, anomenada Sophie Kovalevskaya, de la qual ningú mai li havia parlat. «Quan vaig començar a conèixer la història de les grans científiques de la història vaig patir l’anomenat ‘síndrome de l’impostor’ perquè sentia que si no era súper brillant el millor era dedicar-me a una altra cosa. A més, veia que totes aquestes grans científiques havien patit molt i no estava segura que volia pagar aquest preu per una carrera en ciència», reflexiona la investigadora. ¿La seva solució? «Em vaig començar a divertir amb la investigació i no vaig pensar massa en elles», explica.

La científica que més va inspirar la carrera d’Estela Romero, investigadora del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, va ser Josette Garnier, especialista del Centre National de la Recherche Scientifique de París. «Vaig aprendre que és possible mantenir l’emoció, l’ambició, les ganes de fer bé les coses, el bon caràcter i el companyerisme malgrat portar molts anys a la professió», recorda la científica. «També vaig aprendre que pots ser un cap exigent i molt cordial, però que has d’exigir-te a tu mateix el compromís que els demanes als altres; i que és possible conciliar (un tema amb prou feines visible en els companys homes), i que sí, hi ha dones (poques) al cim... ¡però s’hi pot arribar!», destaca amb entusiasme.

Adela Muñoz Páez, catedràtica de Química Inorgànica a la Universitat de Sevilla, mirava amb admiració la feina de la professora de matemàtiques del seu institut, Carmen Ferrer. «Era una dona independent en una època en què les úniques professions femenines que coneixia eren modista, perruquera i monja», explica. Va ser ella, al costat de les altres professores de la seva escola, qui va plantar la llavor de la curiositat científica a la seva vida.

¿Recorden Temperance Brennan, l’emblemàtica antropòloga forense que protagonitzava la sèrie ‘Bones’? Ella va ser qui va inspirar Amanda Muñoz, investigadora de l’Institut de Química de Materials de Barcelona (ICMAB), per emprendre la seva carrera al món de la ciència. «Em va inspirar la seva dedicació a la feina, veure que lluitava pel que volia i com aconseguia aprendre de totes les situacions. La veia i pensava; ¡Això és el que vull a la meva vida!», explica.

Mervi Mantsinen, investigadora ICREA al Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS), recorda el dia en què va treure una mala nota en matemàtiques com un dels moments que més va marcar la seva vocació científica. Tarja Hintikka, la seva professora d’institut, la mirava de reüll durant la revisió de l’examen per assegurar-se que estava entenent on havia fallat. «Jo estava molesta i sorpresa alhora, perquè em costava pensar que m’havia anat malament. Però aquell dia la meva professora em va ensenyar que el secret per ser una bona científica està en no baixar la guàrdia i en prestar atenció al 100%», recorda.

La trajectòria de la bioquímica espanyola Margarita Salas va inspirar la carrera de moltíssimes científiques com Cristina Mayor Ruiz, cap de laboratori de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona. »Margarita Salas va iniciar el desenvolupament de la biologia molecular a Espanya en un moment en què la dona realment no tenia pràcticament veu. Vaig aprendre que si vols pots, que si tu saps que ets vàlida, ningú pot parar-te», explica. Mayor Ruiz recorda amb especial tendresa una xerrada «tremendament inspiradora» de Salas al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques de Madrid, des d’on la bioquímica també va guiar els inicis de científics tan prestigiosos com María Blasco, Manuel Serrano i Marisol Soengas.

«Les dones no només necessitem referents, també necessitem xarxes de complicitat acadèmica», explica Marga Sánchez Romero, professora de Prehistòria a la Universitat de Granada. Sense el recolzament de les seves companyes, explica, el seu camí al món de la investigació hauria sigut més difícil sense les altres expertes de la xarxa ‘Pastwomen’, amb qui ha compartit innombrables debats i intercanvis d’opinió. «De vegades la inspiració no t’arriba d’una figura reconeguda, sinó de l’entorn quotidià», reflexiona l’experta.

Pastora Vega Cruz va ser una de les primeres dones que van aconseguir un lloc com a catedràtica d’enginyeria de sistemes i informàtica a Espanya. També va ser un dels molts models a seguir que van inspirar la carrera de Juani Bermejo-Vega, investigadora en computació quàntica a la Universitat de Granada. «Va ser la primera dona de la meva família que va aconseguir entrar a la universitat i una de les persones que em va assessorar sobre què estudiar», relata la científica, que encara recorda amb tendresa la visita que van fer juntes a la Universitat de Salamanca.

La historiadora i sexòloga Shere Hite va ser una de les primeres en interessar-se sobre sexualitat femenina... preguntant a les dones. «Ella em va inspirar per abordar la sexualitat i les seves dificultats directament, tant en la meva formació com a la meva feina, sense deixar que els prejudicis o tabús l’entelessin», explica la psicòloga Laura Morán. El conegut ‘Informe Hite’, de fet, va ser un dels primers estudis en endinsar-se en com les dones viuen les seves relacions afectives i sexuals, la masturbació o l’orgasme. 

L’ecòloga Corina Basnou, del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, parla de dos grans referents que van forjar la seva vocació per la ciència; l’emblemàtica Jane Godall i la seva mare, Doina Basnou. De Godall en va aprendre que «l’important que és saber observar la naturalesa, ser valenta, rigorosa i una mica testarruda». I de la seva mare, el referent més pròxim, va aprendre el valor d’«una mirada més inclusiva». «Ella va ser qui sempre em va donar suport per lluitar pels meus somnis», recorda.

La història de les dones científiques s’ha mantingut durant molt temps a l’ombra. Tant que hi ha tota una generació de dones que han crescut sense un referent en què inspirar-se. Mónica H. Pérez-Temprano, líder d’un grup d’investigació a l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ), explica que ha forjat la seva carrera científica ‘a les espatlles de gegantes’, però sense cap model concret per seguir. «Una xerrada a un col·le, una professora compromesa amb els seus estudiants o programes de ciència dedicats als més joves poden ser molt més inspiradors que les biografies de les grans científiques de la història», reflexiona la investigadora.