Només un 5% dels nostres gens ens diferencia dels neandertals

Aquesta és la fascinant conclusió que es desprèn d’un estudi publicat aquest mateix divendres a la revista ‘Science Advances’. El treball, liderat per investigadors de la Universitat de Califòrnia, ha aconseguit reconstruir els últims 600.000 anys de la història de la nostra espècie amb l’ajuda d’un potent algoritme matemàtic. Gràcies a aquesta eina, els científics han pogut comparar 279 genomes d’humans moderns, dos genomes neandertals i un genoma denissovà per veure com ha canviat el nostre ADN al llarg del temps i quins són els gens que ens diferencien d’altres homínids ja extints. ¿La seva conclusió? Que les nostres diferències amb prou feines es reflecteixen en un 5% dels nostres gens, la majoria dels quals tenen a veure amb el desenvolupament i l’activitat cerebral.

«És la primera vegada que tenim un número que resumeix les diferències entre sapiens i altres homínids arcaics», comenta Jaume Bertranpetit, investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE-UPF-CSIC), un expert independent a l’estudi interpel·lat per aquest diari. «Alguns se sorprendran al veure aquests percentatges perquè sembla que la diferència és mínima. Però en biologia, un 5% de diferències genètiques és moltíssim», comenta el científic. Per entendre què hi ha darrere d’aquestes xifres, Bertranpetit parteix d’una premissa molt simple. Totes les formes de vida compartim similituds genètiques. I com més pròxima sigui una espècie a nosaltres, major serà la similitud. Només cal veure que el nostre genoma coincideix al 99% amb el dels ximpanzés i que, a la pràctica, les diferències salten a la vista.

Una història de migracions, encreuaments i intercanvis

¿Però què significa que el nostre genoma coincideixi al 95% amb el de neandertals i denissovans? «Aquests números ens mostren que els humans moderns no hem evolucionat de manera aïllada. Som fruit d’una llarga història de migracions i encreuaments entre espècies», resumeix Marina Lozano, investigadora de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-A PROP) i professora associada de la Universitat Rovira i Virgili (URV). «Hem de deixar de pensar en nosaltres com una espècie única i superior a les altres i començar a veure’ns com a part d’un procés molt més complex. Cal canviar la narrativa», comenta la científica.

L’anàlisi genòmica, de fet, també reconstrueix l’empremta que aquestes migracions i encreuaments ha deixat en el nostre ADN. Segons apunta l’estudi, els nostres gens guarden el record de dues grans ràfegues migratòries: una ocorreguda fa uns 600.000 anys i una altra que va tenir lloc fa uns 200.000 anys. En aquells moments, la nostra espècie es va creuar amb poblacions de neandertals i denissovans. «Aquesta troballa corrobora moltes de les hipòtesis que s’han plantejat en els últims anys, tant des de la genètica com des de la paleoantropologia», comenta Lozano en declaracions a EL PERIÓDICO.

Notícies relacionades

Elles també caçaven

¿Què són les tempestes solars?

El mapa genètic de la nostra espècie mostra que, per exemple, els gens neandertals continuen sent molt presents en algunes poblacions africanes (fruit, probablement, del vaivé migratori d’homínids a la zona). També sorprèn que els actuals habitants d’Oceania continuïn guardant en el seu ADN l’empremta dels denissovans, la misteriosa espècie humana trobada fa tan sols uns anys i de la qual tan sols s’han trobat un grapat de restes fòssils. En els dos casos, el genoma apunta de manera inequívoca a una història plena de migracions, creuaments i intercanvis entre espècies.

Bertranpetit, per la seva banda, fa una crida a llegir aquest relat com una apassionant història de mutacions sorgides a l’atzar i de canvis genètics que perduren o desapareixen en funció de la selecció natural. Així que si mantenim gran part del llegat genètic dels nostres ancestres és perquè, en el fons, ens ha ajudat a arribar fins aquí.