Giorgio Parisi, Nobel de física: «El meu mètode és com unes ulleres noves, veus coses que abans no veies»

-¿Ha dormit en aquestes hores? Sí, sí. He dormit, tot i que no gaire bé. 

-A la Universitat La Sapienza de Roma, on és catedràtic, el van rebre amb cors, com els que se solen sentir als estadis de futbol. Em vaig posar molt content. 

-¿S’ho esperava? No. M’esperava un aplaudiment. Només això. Potser es deu que estem sortint de la Covid i per això ens emocionem més. 

-Vostè ha guanyat molts premis. ¿Quin significat té el Nobel? El Nobel és el punt d’arribada de qualsevol carrera, perquè després ja no et donen premis. En qualsevol cas, és molt important.

-Va dir que el premi és una bona notícia per a la intel·ligència artificial. Em referia als meus estudis sobre els sistemes desordenats, en què es van basar els primers treballs sobre les xarxes neuronals dels anys 80 [del segle passat]. Aquell va ser un període en què hi havia un gran intercanvi de mètodes i idees entre els que treballaven sobre les xarxes neuronals i la física que estudia els sistemes desordenats. Això ha continuat fins avui, ja que les xarxes neuronals són un pilar de la intel·ligència artificial moderna. Parlo del ‘deep learning’, que no és res més que xarxes neuronals artificials que funcionen amb trucs i càlculs que fins fa 40 anys eren impensables.

-Si ho vaig entendre bé, li han donat el Nobel per posar ordre en el desordre, és a dir, pels seus mètodes per descriure i preveure els sistemes complexos i els seus comportament a llarg termini. Més que de previsions parlaria de comprensió, que és l’etapa anterior. Són dues fases diferents, tenint en compte que de vegades no és tan obvi que la comprensió sigui correcta o no. Dit això, sí, el premi és per haver elaborat una teoria sobre els sistemes complexos en l’àmbit de la física, una teoria que després va poder ser aplicada a sistemes no estrictament biològics.

-¿És cert que el seu mètode és utilitzat avui en les matemàtiques, en la intel·ligència artificial, i fins i tot per comprendre les turbulències dels mercats financers o el vol dels ocells? Algunes idees bàsiques poden portar a comprendre aquests fenòmens. La meva teoria és com unes ulleres noves, veus coses que abans no es veien. Però, sí, per exemple, a França hi ha un físic que es diu Jean-Philippe Bouchaud que va fundar una empresa que utilitza algunes de les meves teories, i les d’altres, en el sector de les finances.

¿I això per què és possible? Perquè una de les idees fonamentals és que els sistemes que són desordenats, que no són regulars, i en què hi ha certa casualitat, tenen propietats diferents dels altres i que, per això, tenint en compte aquestes diferències, s’aconsegueix entendre el que s’esdevé.

-¿Com es va apassionar pels sistemes complexos? De manera casual. Estudiava un assumpte completament diferent, quan vaig incórrer en un mètode que era evidentment equivocat. Tot i així, vam tardar anys a entendre que era un sistema complex.

-¿Com va començar tot? Vaig començar a treballar en els ‘vidres d’espín’ el Nadal del 1978. Ho recordo perfectament. En aquella època no utilitzàvem internet i em vaig fotocopiar una sèrie de treballs per estudiar-los durant les vacances. I després vaig començar a reflexionar sobre l’argument. En aquella època treballava en un laboratori de la Universitat de Frascati, a prop de Roma, on no només fan un excel·lent vi blanc, si no també hi ha un accelerador de física de les partícules. 

-¿Què opina dels altres dos guanyadors del Nobel, Manabe i Hasselmann? Han treballat principalment sobre el clima, sobre el canvi climàtic; en el seu moment, van introduir models quantitatius molt detallats a través dels quals es va començar a considerar la temperatura de la Terra. Avui estem en una fase molt més avançada. Per exemple, un problema científic molt complex [en el futur] serà comprendre quant diòxid de carboni és absorbit pels oceans. No és clar al 100% encara per què els oceans absorbeixen aquestes quantitats, n’hi ha teories, però cal entendre-ho millor, també per saber com això afecta la temperatura de la Terra.

-També el seu treball ha sigut considerat rellevant per a l’estudi de la crisi climàtica. Això és interessant, es deu que em vaig ocupar de les grans glaciacions, canvis climàtics catastròfics de fins a 10 graus de temperatura. Avui estem tots preocupats per la pujada d’un grau, dos graus, imagini’s què va passar en aquest planeta amb aquesta caiguda de temperatures en un període relativament curt. Per això vaig mirar d’explicar les glaciacions tenint en compte la quantitat de radiacions solars que rep la Terra. 

-¿A què es dedicarà en el futur? He de reflexionar-hi. Però el meu objectiu és afinar el que ja he estat estudiant, les equacions existents, perquè siguin més precises.

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

-¿Són suficients els diners que s’inverteixen en recerca a Europa? Conec millor el cas d’Itàlia, que es col·loca als últims llocs per inversions en aquest sector. Dit això, existia als 90 una proposta del llavors president de la Comissió Europea Jacques Delors per no calcular el dèficit europeu afegint les despeses associades amb la recerca. Era una proposta molt intel·ligent, que ajudaria molt el món de la recerca europea, però que no ha sigut tirada endavant.

-L’última pregunta, ¿és veritat que li agrada ballar? Sí, molt. Sé ballar totes les principals danses gregues tradicionals, i en aquests últims anys m’he acostat als balls de parella llatinoamericans, per exemple, el ‘forró’. M’ocupa el cervell d’una altra manera.