Les científiques trenquen el silenci: «En el món de la ciència també hi ha masclisme»

Després d’un miratge d’aparent imparcialitat, el món científic també amaga espais plensd’actituds misògines, micromasclismes, sostres de vidre i situacions d’assetjament. «Cobro menys que els meus companys, tot i tenir més formació i responsabilitats que ells», comenta una científica. «La meva carrera científica no ha avançat a la mateixa velocitat que la dels meus col·legues homes», afegeix una altra. «Un cap de laboratori em va humiliar per defensar els meus ideals feministes, vaig haver d’abandonar el centre i per culpa d’això la meva línia d’investigació va estar parada durant anys», denuncia una investigadora.

Una dotzena de científiques, investigadores i doctores accedeixen a explicar el seu cas a EL PERIÓDICO. Amb una condició. Totes demanen que la seva història s’expliqui des de l’anonimat. «No vull carregar amb fama de conflictiva», argumenta una d’elles. «Aquestes situacions són una cosa que passa a tot arreu, però si explico el meu cas amb noms i cognoms em temo que cauran més represàlies cap a mi que cap a la persona que em va denigrar», afegeix una altra. En plena era del #Metoo, això sí, les científiques coincideixen en la importància de visibilitzar les discriminacions estructurals que afecten la feina d’aquestes professionals i que, a llarg termini, poden suposar un obstacle per a la seva carrera.

Sota el lema «En ciència també passa», i en ocasió del Dia internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) ha llançat una majestuosa campanya per donar visibilitat a les situacions que reflecteixen les desigualtats de gènere en ciència. La iniciativa, il·lustrada pel vinyetista Javier Royo, recull «experiències reals» narrades en primera persona per gairebé cinquanta investigadores del centre. Totes aquestes històries, lluny de ser una anomalia o un cas puntual, es reprodueixen una vegada i una altra en totes les institucions i esferes del món científic, tal com corroboren les desenes de casos recollits per aquest diari.

Dels «petits menyspreus» als «obstacles estructurals»

No sempre hi ha grans situacions de violència. En molts casos, expliquen les professionals, la discriminació comença amb una cosa més «subtil». Com un comentari. Una broma. Una pregunta inoportuna. «Moltes vegades és una cosa subtil. Com quan tens una idea, la comentes en una reunió i ningú et fa cas, però després la comenta un investigador home i sembla que és perfecta», explica una científica. «Aquests petits menyspreus i humiliacions t’abaixen l’autoestima i fan que pensis que mai ets al lloc correcte», afegeix. «Si passa un dia, et mosqueges. Però si passa durant anys, és probable que acabi afectant la teva carrera i la teva salut mental», comenta la investigadora.

Segons assenyalen diverses professionals interpel·lades sobre aquesta qüestió, el problema no és un comentari puntual, sinó la suma de tots. I les conseqüències que comporta aquest tipus d’actituds al món científic. «El mateix masclisme que fa que un dia t’insultin, l’endemà et nega una oportunitat laboral», comenta una acadèmica. «Quan em vaig quedar embarassada em van excloure d’un projecte. I quan vaig tornar de la meva baixa maternal vaig sentir que o recuperava el temps perdut o mai podria progressar en la meva carrera», comenta una altra. «Quan ets mare deixen de considerar-te per a certs llocs de responsabilitat, però amb els pares no passa el mateix», afegeix una investigadora.

[Fotogaleria]

Notícies relacionades

Me Too a la universitat: més de 25 professores denuncien assetjament i violència masclista

Ángela Bernardo: «És difícil denunciar l’assetjament en la ciència: t’hi jugues la plaça»

Entre la dotzena de testimonis recollits per aquest diari, les científiques descriuen tota mena de situacions de discriminació. Des de comentaris insultants fins a casos de bretxa salarial, pèrdua d’oportunitats laborals i discriminació en el lloc de treball. Però, més enllà de la pressió externa, les professionals també assenyalen el pes de carregar amb la síndrome de l’impostor: «M’he d’esforçar el triple per sentir que la meva feina val, si no em sento una impostora», segons assenyala una acadèmica. «Les científiques continuem lluitant contra un laberint de vidre del qual és impossible escapar», resumeix, contundent, una altra de les científiques. 

«El pitjor de tot és que encara hi ha molta gent que no s’adona d’aquestes discriminacions», reflexiona una acadèmica. «Tenim tan assumides algunes de les actituds masclistes que moltes vegades som incapaces de veure-les», afegeix una altra.