Trobats als Alps els dinosaures marins més grans descoberts mai

La història d’aquests gegants marítims prehistòrics, presentada aquesta setmana a la revista ‘Journal of Vertebrate Paleontology’, s’ha reconstruït a partir d’una dent, set vèrtebres i deu fragments de costelles de tres exemplars d’ictiosaures (probablement, de la família ‘Shastasauridae’). Els investigadors responsables de l’estudi argumenten que tant la dent com una de les vèrtebres són els més grans trobats fins ara, així que tot apunta que, fins i tot dins dels ictiosaures, els tres animals trobats devien ser especialment grans.

«La dent d’ictiosaure més gran trobada fins al moment tenia 20 mil·límetres de diàmetre i pertanyia a un ictiosaure de 18 metres de llargada. La dent que hem trobat ara és el triple de gran, d’uns sis centímetres», explica el paleontòleg Martin Sander, de la Universitat de Bonn, en la presentació d’aquesta sorprenent troballa. «La vèrtebra d’ictiosaure que hem analitzat també és la més gran que s’ha trobat mai a Europa», afegeix, entusiasmat, Heinz Furrer, de la Universitat de Zuric, en relació amb el descobriment d’aquests tres fascinants exemplars de dinosaures marins. 

Gegants marins

L’odissea d’aquests dinosaures es remunta a uns 200 milions d’anys enrere. Aleshores, expliquen els experts, aquests monstruosos rèptils de fins a 80 tones navegaven pel gran oceà global de Pantalassa i exploraven mars poc profunds com el Tetis. Així van viure (i així van morir) els tres exemplars que protagonitzen el descobriment de la setmana. Després de la seva mort, tot apunta que les seves restes es van dipositar al llit marí, es van integrar en el terra rocós i van passar a formar part d’un moviment geològic extraordinari. 

Fa uns 95 milions d’anys, il·lustren els científics, la placa africana i l’europea  van començar a convergir i, milions d’anys més tard i després d’una infinitat de moviments tectònics, van donar lloc a la formació muntanyosa que ara coneixem com els Alps.  Per això uns gegants marins com els ictiosaures van acabar sepultats dalt d’una muntanya, a gairebé 3.000 metres respecte al nivell del mar. Aquest fenomen, sostenen els investigadors, també explicaria per què els fòssils han arribat fins als nostres dies «deformats» i «aixafats». 

«No descartem trobar més criatures marines gegants amagades sota les glaceres», vaticina Sander, un dels paleontòlegs que han liderat aquest descobriment, després de la troballa d’aquests dinosaures gegants marins a les muntanyes alpines. Com a nota complementària a aquest estudi, mai ve malament recordar que fa tan uns anys el desglaç de les glaceres a la regió de la Patagònia xilena va treure a la llum un cementiri de dinosaures marins amb fòssils de gairebé 50 exemplars. 

Tres dècades oblidats

Notícies relacionades

¿Què són les tempestes solars?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

Les restes fòssils que protagonitzen aquesta notícia, com ja és habitual en aquests casos, no són una troballa recent. De fet, segons explica l’equip científic, els primers vestigis d’aquests exemplars prehistòrics van ser desenterrats entre 1976 i 1990 per un equip liderat per Heinz Furrer fa més de tres dècades, quan encara era estudiant de doctorat. Però, com també és costum en aquestes disciplines, després d’una primera anàlisi, les restes van tornar a quedar sepultades entre museus i prestatgeries. «Fa poc van aparèixer més restes d’ictiosaures gegants, així que ens va semblar que valia la pena analitzar les troballes suïsses amb més detall», explica el científic.

«Sabem tan poc sobre aquests gegants marins que encara són un misteri per a nosaltres», reflexiona Sander. De fet, segons expliquen els experts, tan sols s’han trobat uns quants fòssils d’aquests animals (al Regne Unit, Nova Zelanda i al Canadà, per exemple). «Només coneixem el principi i el final d’aquests gegants marins. Hem d’estar a l’altura d’aquest repte i seguir buscant nous i millors fòssils», afegeix el paleontòleg. L’exemple més il·lustratiu, explica, és el cas d’un article científic publicat ni més ni menys que el 1878, en el qual es descrivia una vèrtebra d’ictiosaure de 45 centímetres de diàmetre que, posteriorment, va desaparèixer.