Barcelona ignora el ‘rei’ de les immersions en apnea

La seva il·lustre presència hauria d’haver sigut un esdeveniment a Barcelona. No només per com d’estranyes resulten les seves visites. També perquè es tracta d’un animal extraordinari. Si ningú es posa a aplaudir al sentir «zífid» o «balena amb bec» no és perquè no s’ho mereixi. No ha tingut un cap de premsa tan competent com el del guepard –animal més ràpid– o el voltor –au que vola més alt–, això està clar. Però igual aquest, és el millor en el seu àmbit: és el mamífer que busseja aigües més profundes. Si hi descomptem els exemplars amb escames, que amb les brànquies adulteren la competició, el zífid és, dels que respiren sortint a la superfície, qui fa les immersions més importants: el rei dels descensos en apnea. 

Catxalots sobrevalorats

Fa pocs anys, un equip de científics americans van posar un rastrejador a un zífid i el van seguir telemàticament en un dels seus viatges als fons marins. I el senyal que va enviar l’aparell va ser cada vegada més sorprenent. Mil metres. Mil cinc-cents metres. Dos mil metres. La cara dels biòlegs va deure passar de ser d’interès a ser de sorpresa. I quan el zífid monitoritzat va decidir donar per acabat el passeig ja devia ser gairebé la d’una ganyota desencaixada: acabava de descendir més de 2.300 metres. Ningú havia baixat tant, tampoc els catxalots.

El zífid és molt més a prop dels dofins que de les balenes, entre altres qüestions, perquè té «dents» i no «barbes», explica Palazón, que aquest cap de setmana passat estava de guàrdia i que, juntament amb els Agents Rurals, va assumir la tasca d’esbrinar quin animal era el que s’havia encallat a la Barceloneta i, després, de resoldre què fer-ne amb el cos. Les primeres imatges que li van enviar no permetien veure’n el morro amb claredat ni tampoc dues dents centrals característiques –una a cada mandíbula– que tenen els mascles. Les que van fer l’endemà, diumenge, sí que les van captar i Palazón ja no en tenia cap dubte: un zífid.

Habitualment, un animal com aquest hauria d’haver acabat a la taula de necròpsies de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’examen forense el permet estudiar i, sobretot, aclareix com ha mort. Però al zífid de la Barceloneta no se li va poder donar aquest tracte: estava en un estat de descomposició massa avançat –«segurament feia més d’una setmana que era mort», aventura Palazón– i el fet que es quedés encallat en un espigó on ni tan sols es pot accedir a peu obligava a muntar un dispositiu incompatible amb una platja plena de banyistes. 

Un cicle sense fi

Notícies relacionades

Els pares sí que tenen un fill favorit, segons un nou estudi

Reduir un 25% el trànsit a Barcelona permetria evitar més de 200 morts per contaminació a l’any

Els bombers li van lligar una corda a la cua i una embarcació de Salvament Marítim, seguint les instruccions de Palazón, el va arrossegar mar endins. Més de deu milles. Perquè servís de menjar per als peixos. Un final formant part d’un cicle molt més natural que el que li esperava entre les estances d’un laboratori de l’Autònoma, terra endins, envoltat de bates blanques. Però un desenllaç que deixa sense informació científics com Palazón, que lamenten l’oportunitat perduda perquè saben que potser passarà molt temps abans que el cadàver d’un altre zífid torni a Barcelona.

Catalogat com una espècie vulnerable, és un cetaci que no abunda al Mediterrani. Se sent a gust nedant «sobre els canyons marins o zones pelàgiques profundes», explica Palazón, a uns 1.000 o 2.000 metres de profunditat. S’alimenta capturant calamars o altres cefalòpodes i peixos que habiten aquestes indrets. Tan extenuants són les seves apnees a la recerca de menjar –que també són les més llargues en temps que poden fer els mamífers–, que a l’acabar-les necessita una bona estona de descans. «El cor, els pulmons, els ossos s’han de recuperar», aclareix Palazón, que afegeix que és llavors quan més vulnerables són i poden xocar contra un barco. Potser va ser aquest el destí que va viure el nostre zífid. Aparentment no presentava rascades. Però tampoc hi va haver l’ocasió d’esbrinar per què va morir i va acabar a la Barceloneta. Una visita menystinguda per la ciutat, malgrat ser molt més extraordinària que les dels plomissos caps d’estat que, aquests sí, tanquen les platges quan es reuneixen a l’Hotel Vela. I no han batut cap rècord.