Rose Ferreira: l’astrofísica que va passar de viure al carrer a estudiar les estrelles

L’astrofísica dominicana explica la seva història amb la valentia de qui ha sobreviscut a un infern per arribar on és. «Vull parlar dels meus orígens perquè s’ha de trencar el tabú. Sempre ens diuen que hi ha un sol camí per aconseguir l’èxit i que si no estàs seguint aquests passos no aconseguiràs res. I no. No és així. Hi ha moltes maneres», relata la científica. «Tant de bo quan era petita hagués llegit la història d’algú com jo. M’hauria inspirat a seguir endavant en els moments més durs», explica Ferreira en una conversa amb EL PERIÓDICO.

A la recerca de millor vida

La Rose es va criar en una llar on li deien que per a una dona el més important era aprendre a cuinar, netejar i ser una bona esposa. «Quan mostrava curiositat per alguna cosa o deia que volia estudiar em donaven ‘pelas’ [pegaven] i em deien que això era cosa d’homes», explica. La pressió per ser «la dona perfecta» la va abocar a una relació abusiva quan encara era molt jove. Va aconseguir escapar-se d’aquesta situació, però la seva família li va donar l’esquena. Llavors va decidir emigrar als Estats Units a la recerca de millor vida. I sobretot, d’un lloc on satisfer els seus somnis d’aprendre.

Va arribar a Nova York quan tan sols tenia 17 anys. I de cop, fins i tot sent una nena, es va veure sola a la gran poma. «Vaig acabar vivint als carrers de Manhattan. Durant el dia feia el que podia per estudiar i buscar-me la vida. De nit dormia amagada darrere d’una columna del pont. O als vagons del tren, despertant-se cada hora per canviar-me de lloc per por de ser violada o arrestada», relata. «En els moments més durs mirava la Lluna i em distreia pensant en com havia de ser», explica. 

Un dia, mentre dormia a la intempèrie, es va posar a fullejar un dels diaris amb què es tapava. Allà va trobar un anunci en el qual buscaven cuidadors per a persones grans i malaltes. Es va arreglar en un lavabo públic, va anar a l’entrevista i, contra tot pronòstic, va aconseguir la feina. «M’arreglava als lavabos públics i m’alleujava pensar que a la feina havia de portar uniforme, perquè amb prou feines tenia roba», explica. «Era una feina dura i precària, però em va ajudar a estalviar diners», afegeix.

Amb uns quants estalvis a la seva esquena, Ferreira va reunir el necessari per matricular-se en una universitat. Va arrencar així els seus estudis en astronomia i ciències planetàries. Durant un temps, va compaginar estudis i feina fins que va aconseguir graduar-se. Tot semblava anar pel bon camí fins que un dia, mentre tornava de la feina, un cotxe la va atropellar. Durant els exàmens mèdics també li van detectar cèl·lules cancerígenes i allà va haver de començar un tractament oncològic. «Sé que sona molt dur, però quan has passat per tantes coses com jo veus aquests obstacles i només penses a com superar-los», explica.

El somni d’una vida

Notícies relacionades

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

¿Per què els mosquits sempre et piquen a tu? La ciència ja té la resposta

La història d’aquesta jove astrofísica va començar a cobrar una mica de llum quan, contra tot pronòstic, va aconseguir una prestigiosa beca a la NASA. El departament de comunicació, sota la formació de Wade Sisler, Thomas Zurbuchen i l’espanyola María José Viñas, la va fitxar durant uns mesos per ajudar amb la divulgació de les primeres imatges del telescopi espacial James Webb. «La primera vegada que vaig veure aquestes imatges em vaig emocionar molt. I no només per com eren d'espectaculars. Em va commoure molt recordar tot el que havia passat per arribar fins allà», comenta.

Ara, des de Nova York, Ferreira treballa en un grup d’investigació dedicat a l’estudi de meteorits. Segueix en tractament oncològic i, amb l’esperança que la caracteritza, confia a superar-lo aviat per incorporar-se a projectes més ambiciosos. Mentrestant, utilitza el seu altaveu per explicar la seva història i fer activisme. «Sé el que és tocar fons. Estar en el més baix i no tenir ningú. Per això defenso la importància de donar recursos i oportunitats a persones que, com jo, venen de baix», reivindica. «¿Volen ajudar? Donin-li el micròfon a les persones que han patit, deixin que expliquin la seva història i facin el possible perquè no torni a passar», exclama amb convicció.