Cinquanta anys de l’Apollo 17: ¿per què vam deixar d’anar a la Lluna i per què ara ho intentem de nou?

Comencem pel principi. Per entendre els orígens de la carrera espacial (o per què la humanitat va invertir una quantitat ingent d’esforç i diners per veure què hi havia més enllà dels confins del nostre planeta) cal remuntar-se a mitjans de la dècada dels cinquanta del segle passat. El món acabava de sortir de la Segona Guerra Mundial, les tensions geopolítiques impregnaven l’aire i els Estats Units i la Unió Soviètica estaven embrancats en una Guerra Freda per demostrar el seu lideratge. Va ser en aquest context que aquestes superpotències van iniciar una pugna per veure qui eren els primers a «conquerir» l’espai exterior. Primer, amb l’enviament de satèl·lits, i després, amb les primeres missions tripulades. 

Els orígens del programa espacial Apollo

El programa espacial Apollo va néixer en la dècada dels seixanta per liderar els projectes d’exploració nord-americans. El primer vol d’aquest projecte, conegut com a Apollo 1, es va enlairar a finals de febrer del 1966. Els quatre anys següents es van llançar un total de 10 missions més d’aquest programa, fins que, finalment, el 16 de juliol del 1969 l’Apollo 11 va aconseguir «el petit pas per a l’home, però el gran pas per a la humanitat», que va suposar la primera caminada d’un ésser humà fora del seu planeta mare.

Després de l’èxit de l’Apollo 11, seguit en directe per més de 600 milions d’espectadors arreu del món, els nord-americans van planejar una sèrie de llançaments més per continuar explorant la Lluna (i, tot sigui dit, demostrar el seu poder tecnològic davant els seus rivals soviètics). Només quatre mesos després del viatge d’Armstrong, Aldrin i Collins, es va inciar el viatge de l’Apollo 12. Tot un èxit. I, cinc mesos després, l’Apollo 13. I és aquí on la història es va començar a torçar.

El punt d’inflexió

El viatge de l’Apollo 13, encapçalat pels astronautes Lovell, Haise i Swigert, va estar a punt d’acabar en tragèdia després de l’explosió d’un tanc d’oxigen en un dels mòduls de la missió. Aquest incident va impedir l’allunatge de la nau i va causar fugues d’oxigen, aigua i energia a la nau espacial. Els astronautes van haver de sobreviure durant dies amb estrictes racionaments de menjar i aigua, i temperatures gelades a causa dels problemes de calefacció i una perillosa acumulació de diòxid de carboni al mòdul espacial. Aquesta missió, definida pel mateix Lovell com «un exitós fracàs», va posar de manifest els perills que s’amagaven darrere de les missions espacials i, en certa manera, va obrir el debat sobre la continuïtat d’aquest tipus de projectes.

En tan sols sis anys, el programa Apollo va efectuar un total de 17 vols tripulats. S’estima que el projecte va costar uns 24.500 milions de dòlars de l’època (l’equivalent a 152.000 milions de dòlars actuals, segons càlculs de la revista ‘Forbes’). Els primers llançaments van aconseguir atraure l’atenció de centenars de milions d’espectadors arreu del món, però vol rere vol l’interès es va anar dissipant, i, una vegada es ‘van relaxar’ les relacions amb la Unió Soviètica, mantenir el ritme del programa espacial es va convertir en una cosa inviable. Tant econòmicament com narrativament, era molt complicat justificar la necessitat d’invertir tants diners a viatjar a la Lluna. 

De l’Apollo a l’Artemis

L’últim vol del programa Apollo va ser, paradoxalment, un dels més prolífics de tot el projecte. L’Apollo 17 va ser la primera missió espacial a incloure un científic en la seva tripulació (el geòleg Harrison Schmitt), una de les que més experiments científics va fer sobre la Lluna i la que més mostres de terra lunar va aconseguir portar de tornada a la Terra. També destaca per haver aconseguit un rècord d’estada a la Lluna, el temps d’òrbita lunar més ampli i la distància recorreguda més gran en un altre cos celeste (per no dir que en els últims moments de la missió el capità Eugene Cernan va marcar sobre la pols lunar les inicials de la seva filla i es va convertir en l’únic ésser humà que ha escrit sobre la superfície de la Lluna). «Vam descobrir l’anomenat ‘terra taronja’, que va resultar ser una de les troballes més importants sobre els orígens de la Lluna», rememora l’astronauta Harrison Schmitt en una entrevista publicada aquest dimecres per la NASA. 

Notícies relacionades

Així es va viure fa 50 anys l'arribada de l'home a la Lluna

¿I si ningú va demanar anar a la Lluna?

Després de l’èxit de l’Apollo 17, els Estats Units tenien almenys tres llançaments més programats (que correspondrien a l’Apollo 18, 19 i 20). Els vols es van acabar cancel·lant per falta de pressupost i, durant dècades, el somni lunar es va arxivar en un calaix. Cinquanta anys més tard, just en l’aniversari de l’última missió tripulada a la Lluna, tot apunta que la humanitat es prepara per tornar a trepitjar el polsós terra lunar amb el programa Artemis. 

Aquest nou projecte, que va començar fa tan sols un mes, quan la seva primera missió de prova es va enlairar, està liderat pels Estats Units, Europa i un conjunt d’empreses privades. El projecte planeja portar les primeres dones astronautes a la Lluna el 2025 i, al seu torn, establir les bases perquè algun dia els terrícoles puguin arribar fins al planeta vermell i més enllà. Fins ara, només 12 terrícoles han trepitjat la superfície lunar. El llançament del primer Artemis ja ha obert un nou capítol en la història de l’exploració espacial i en tan sols uns anys, si no hi ha imprevistos, sumarà més pàgines a les cròniques llunàtiques de la humanitat.