¿Va existir de veritat l’estrella de Betlem? Aquestes són les possibles explicacions científiques

La coneguda com a estrella de Betlem (la veritable protagonista d’aquesta història) va aparèixer, segons l’Evangeli de Mateu, poc després del naixement de Jesús. És a dir, al voltant del 25 de desembre. Es diu que la seva llum era tan brillant que va cridar l’atenció de Melcior, Gaspar i Baltasar i va guiar durant diversos dies els seus passos fins que, al voltant del 6 de gener, van arribar al lloc de la nativitat. ¿Però quina classe de fenomen astronòmic pot produir aquest tipus d’efectes?

Algunes teories apunten a una curiosa conjunció de planetes, d’altres parlen d’una supernova i d’altres fins i tot apunten al pas d’un cometa com el Halley. Això sí, totes les teories depenen de la data exacta en la qual se situï exactament el naixement de Jesús. I sí, totes difereixen sobre el dia, l’any i fins i tot l’estació en què es va produir l’esdeveniment.

¿Conjunció de planetes?

Una de les primeres teories proposades per explicar aquest fenomen suggereix que l’estrella de Betlem era, en realitat, una conjunció de planetes. El 1964, l’astrònom Alemany Billy Tatun va apuntar que allò podia haver sigut una conjunció de Júpiter i Saturn que va passar l’any 7 abans de Crist (i que, de fet, havia observat el mateix Kepler). També hi ha teories que relacionen l’estrella de la Nativitat amb una brillant alineació entre Júpiter, Mercuri, Venus (i probablement Urà) registrada entre els anys 3 i 2 aC (tot i que, en aquest cas, tot apunta que es va produir més aviat a l’estiu).

També hi ha qui defensa que l’estrella de Betlem era, probablement, una espectacular supernova observada al voltant de l’any 5 aC per diversos equips d’astrònoms xinesos i coreans. Segons els relats de l’època, l’estrella va aparèixer del no-res i gairebé immediatament es va convertir en un punt molt lluminós al cel que es va poder observar des de tots els racons del llunyà Orient.

L’altra gran teoria (molt més espectacular tot i que menys fidedigna) és que va ser ni més ni menys que el cometa Halley, que cap a l’any 12 aC va passar per la Terra i va il·luminar el firmament durant mesos. La típica imatge de l’estrella de Betlem com un astre brillant amb una llarga cua recorda més a un fenomen d’aquest tipus que no als altres descrits per altres teories (tot i que, és clar, això no suma credibilitat a la hipòtesi).

No va ser el cometa Halley

En tot aquest embolic de teories, l’astrònom Mark Kidger ha intentat posar ordre per entendre quins plantejaments tenen realment sentit i quins són simples especulacions. «Hi ha hipòtesis que es poden descartar immediatament», comenta l’expert, de l’Institut d’Astrofísica de les Canàries, en un extens article publicat sobre la qüestió. Kidger argumenta que és impossible que fos una supernova, el cometa Halley o un meteor. Sobre això últim recorda que «un meteor sol durar, a tot estirar, pocs segons però ens fa falta creure que aquests segons de visibilitat van ser suficients per portar els Reis Mags a través de centenars de quilòmetres de desert inhòspit».

Notícies relacionades

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

¿Per què els mosquits sempre et piquen a tu? La ciència ja té la resposta

¿Llavors com s’explica la brillantor que, segons la Bíblia, va anunciar el naixement de Jesús? «Sempre suposant que l’estrella va existir de veritat, les explicacions més creïbles impliquen només dos (o potser tres) fenòmens observats en els anys anteriors a la mort del Rei Herodes», conclou l’anàlisi de l’astrònom. L’expert considera que la conjunció de Júpiter i Saturn del 7 aC, la supernova observada el 5 aC i, potser, la curiosa ocultació de Júpiter darrere la Lluna que va donar protagonisme a la constel·lació d’Àries observada l’any 6 aC.

Segons argumenten diverses anàlisis publicades fins ara, el més probable és que aquella misteriosa brillantor que va il·luminar el cel fa dos mil·lennis va poder haver sigut una conjunció de diversos fenòmens astronòmics. Una anàlisi de l’astrofísic Grant Mathews, de la Universitat de Notre-Dame, suggereix que podria haver fins i tot sigut un alineament de les constel·lacions d’Àries, Peixos i Taure junt amb Júpiter, la Lluna i Saturn que va passar fa uns dos mil·lennis i que, segons els seus càlculs, tornarà a passar d’aquí mig milió d’anys.